He comprat un picaporta que he
trobat en una botiga de segona mà. M’ha encantat només de veure’l. Sense
donar-me temps per reflexionar l’he comprat i el mateix botiguer s’ha ofert a
posar-me’l. L’operari ha estat ràpid en el seu treball. Ja està posada i llueix
el seus tons de coure brillant i suau, i també gravat, combinats en el seu dors.
Sento la clàssica trucada. Aquella
d’un pic i repicó, que tan volia escoltar per excloure tots aquests estris
electrònics que només fan soroll.
He obert la porta i era allí,
present i sense afectació de cap tipus. He notat la seva mà que m’acaronava la
galta com a senyal d’agraïment per la meva rebuda. He respost a les seves carícies
amb les meves. Passem, i en el passadís les nostres mans es recolzen en les
nostres espatlles com reafirmant-nos la mútua presència.
Caminem l’un al costat de l’altre i ens agafem afectuosament per la cintura. A la sala tot és
diferent. Ens mirem cara a cara i la seva mà acarona les meves temples, com jo
les seves. Només és un preàmbul per fer fugir aquell instant de dubte que sempre
antecedeix a les paraules enamorades. Els dits de les nostres mans juguen amb
el nostres cabells fent-los eriçar de pur desig.
Poc desprès ens passem recíprocament per damunt les nostres
celles els dits de les nostres mans per
cobrir com a flors els nostres ulls.
Amb els nostres dits juguem respectivament entre nosaltres. Notem les carícies que ens omplen d’amor. Les nostres mans manyagues
fan aflorar els sentiments enamorats.
Poc a poc la seva mà em recorre els
cos com la meva el seu buscant els llocs on l’amor encén els sentits. Lentament
els botons abandonen els traus com còmplices del nostre gaudí. Les cremalleres
amb un suau crec-crec deixen el camí lliure per a les nostres mans.
Mans que juguen, mans que senten,
mans que incendien i mans que complauen els sentits.
Tot és finit. Les mans descansen
complagudes. Els cossos també. Les seves mans s’acomiaden de les meves. Repetim
gest per gest el que érem conscients d’haver fet. Les nostres mans parlen tristes
del comiat. Un petó i els dits acaronen els llavis de cadascú. Instants després
les mans com al principi ens acaronen les galtes.
Només un adeu. Al tancar la porta,
per la mateixa inèrcia, ha fet que el picaporta fes un breu clic com dient:
Fins ara mateix, no t’oblido.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada