TAL VEGADA UN PRÓXIM MÓN

L’estranya i convulsa ciutat està formada per restes d’edificacions malmeses i enrunades. Tot és capgirat i caòtic. Pels carrers només hi ha munts i munts de pedruscall dels habitatges caiguts. Tot es silenci i no es veu a ningú pels carrers. Els cotxes, i tots els altres vehicles, són cremats i mig tapats per les runes que ho envaeixen tot. Poques plantes es veuen reverberar entre les escletxes. Tot sembla cremat i desarrelat per una fúria caiguda del cel. Una destrucció total ha assolat tot el paisatge urbà. Entremig d’aquesta desolació es veu un home demacrat i malgirbat que camina molt lentament recolzant-se en unes crosses. Va pensant en tot aquest cataclisme produït per la saviesa humana, això creient que els homes i les dones siguin els savis d’una humanitat boja.

És un home gran, ja vell, de blanca barba i es cobreix el cap amb un barret de palla, també malgirbat. Ha parat una estona i s’ha assegut esbufegant, en un banc mig trencat. El seient s’aguanta, pel poc pes de l’home, sinó s’hauria trencat de tant vell, corcat i recremat com és. Tant l’home, com el banc, són els supervivents d’una ràpida guerra d’anys enrere. En aquestes s’acosta i saluda amb respecte una altra persona, menys feixuga de moviments, però no gaire més forta. L’home la saluda content de trobar amb qui enraonar.

      ¾    Hola Caldorífic! Què has trobat avui?

¾    Poca cosa, l’abocador cada dia està més pobre. Van quedant menys deixalles aprofitables. Des d’abans d’aquell temps, quan la imbecil·litat dels  governants del països poderosos, ho van cremar tot. Estimat Catòptric, això cada cop està més fotut. 

¾    Ai! Encara hauré de moure les meves desastroses cames per acompanyar-te. Malgrat m’hagi d’arrossegar pel pedregar. Ja sé que aquella desgràcia et va perjudicar la vista. Potser els meus ulls i les teves cames ens ajudin a tots dos. No hauràs perdut aquella caixa de llaunes de curdulina.

¾    Mestre, jo cada cop hi veig menys, però vostè se n’oblida de tot. No sap que ens les vam acabar amb el papil·liturit fregit. Vostè, deia que era carn, però a mi això del papil em va semblar cartró. Les curdulines, tal vegada en alguna ocasió havien estat bolets però, ara després de la deflagració atòmica semblaven, ben bé, trossets de carbó. A més eren negres i gelatinoses. Miri encara se’m remou l’estómac, al pensar-hi.

¾    Tu ves dient mentre caminem, però la salsa Antaviana, sí que te la vas cruspir sense protestar.

¾    Era dolça. I el dolç m’agradava força. Ara quasi no em recordo quin sabor tenia.

¾    Goita, goita.

¾    Goita! Qué vol dir?

¾    Va, no siguis curt. Se m’entropessa la llengua. Guaita

¾    Guaita, què?

¾    Zeus! Déu meu! Cada cop hi veus menys. La porrona, home, la porrona.

¾    Això de vidre verd, vols dir. Li vaig donar un cop de peu l’altre dia. Jo buscava unes ulleres. Ja sap, de vidre, el plàstic va cremar en un dit-i-fet amb totes les altres coses. Fins i tot, va cremar l’orgull dels ximples. Aquells anys d’ans. Allò era viure!

¾    No me’n parlis! Llavors jo sojornava a París, la ville Lúmiere. L’Olimpo dels homes i les dones! Allò era vida! Molin Rouge! Can-can! Les Tulleries! Montmartre!  Montparnasse! Ai! Quin mal em fa el pit, en recordar-me’n. I tu, Caldorífic, què feies abans?

¾    Jo era monja de clausura.

¾    Monja!!! Ara no m’ho sembles pas, una dona. Deu ser que els meus ulls, amb la radioactivitat també comencen a no veure-hi.

¾    Cap dels dos, perquè en aquest món no resta ningú més, no semblem gens al que érem.

¾    Tens raó. Jo no era pas aquesta desferra, que necessita Déu i ajuda, per caminar quatre passes.

¾    Jo em deia Sor Eugènia. Vivia en un país meravellós ple d’aigua i de verdor. Les illes Reunió. Tothom anava rere meu perquè els ajudés. Sor Eugènia! Sor Eugènia! Cantaven els nens de l’orfenat al veure’m. Ja ho veu, una visita a la congregació  i tot aquesta desfeta.

¾    Que diferent era aquell món de tot això que ens queda.

¾    Imagina’t, de ser una persona estimada a haver de recercar entre les despulles d’un món malmès i a les acaballes, per alimentar a un home vell. Més que res, per poder parlar amb algú. Sinó, crec que em tornaria boja de solitud.

¾    Oh! Que veuen els meus ulls! L’estàtua eqüestre d’en Napoleó muntat en un cavall sense cames.

¾    Un d’aquells que volien dominar el món. Un que també perseguia quimeres. Així ha acabat tot, fet una merda.

¾    Madre! Disbarats no! 

Miquel Pujol Mur