COMODITAT VERSUS CREATIVITAT I

 En un dels estudis de televisió, de la cadena “Pataff”, és prepara tot per gravar un nou programa d’entrevistes. Es volen presentar les grans diferències entre dues activitats antagòniques o, de dues formes de pensar. En el dia d’avui es presenten com a contertulians dos germans bessons: el Joan i el Pere. El temari parla sobre: “La comoditat és el gran enemic de la creativitat” 

L’espai central l’ocupa una butaca per asseure’s la presentadora i un sofà per als dos germans. Enmig de l’espai en una tauleta més o menys centrada  hi ha una florera amb roses, uns gots i un grup d’ampolles d’aigua de la marca patrocinadora del programa. 

Els personatges entren xerrant amigablement entre ells. La presentadora com la majoria de les de la cadena és un dona eixerida i ben vestida, també força loquaç i desimbolta, com no podia ser de cap altra manera, en el seu ofici. Els dos homes ningú endevinaria el fet que fossin bessons. L’un, el Pere,  és prim i nerviós. L’altre, el Joan, més rodanxó, fa tot el posat d’un panxa contenta. 

S’asseuen en els llocs determinats, s’escolta dels fons una veu que diu: “gravant” i comença la filmació amb un espot de la marca de l’aigua. 

Mentre la presentadora fa l’exposició dels fets de cadascun dels germans, el Pere neguitós, mira a tot arreu, les càmeres, els llums indirectes i els focus que il·luminen a cadascú. La forta llum mostra les arrugues que la vida els ha produït, ben visibles en cada una de les cares. La de la dona, molt menys, ja que la gran quantitat de maquillatge les ha tamisat. Comença el torn de preguntes.

¾    A veure, senyor Joan, ha arribat a les meves orelles, que el seu germà, amb les seves obres artístiques manté totes les despeses de la casa, i vostè no fa ni brot.

¾    Oi! Estimada senyora, a les seves orelles; molt boniques per cert, i que amb aquestes arracades que porta, lliguen perfectament amb la seva fisonomia; les notícies li han arribat fortament capgirades.- contesta educadament però una mica molest- Escolti, ara ja parlant així com a vells coneguts, ja que vostè ha estat la primera a trencar el glaç, insultant-me i no li vull tenir en compte. – Gira el cap d’un cantó a l’altre com qui cerca un cosa que no troba- Què no hi ha cendrers en aquesta sala? Jo voldria encendre un havà i aleshores  parlaríem col·loquialment? Així d’amic a amic. Em diu, no, amb el cap! Oh, que  malament ho passaré! Tal vegada no tenen ni una mica de whisky o de conyac? Perquè, aigua per fer la xerradeta queda molt trista, no anima  la conversació.

¾    Senyor Joan! – respon la presentadora emprenyada per què s’adona que la conversació pot emprendre un rumb inadequat.- Ens hem de cenyir  a les preguntes de l’entrevista, del guió preestablert. Això no és cap bar o taverna de les que li deuen agradar a vostè.

¾    Bé senyora, no he vingut a aquesta entrevista amb ganes de discussió, malgrat que la seva enemistat m’enutgi. Ja que no es pot fumar ni beure, seré el més ràpid possible en la nostra visita. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur