COMODITAT VERSUS CREATIVITAT II

 La presentadora visiblement contrariada no pot per menys d’intentar apaivagar el més possible la molesta situació.

¾    Home! – exclama- No s’ho prengui així, són les normes. El protocol del funcionament del programa i d’altres programes d’interès al públic. A més fumar i beure alcohol és mal vist, en l’actualitat, i menys de cara al públic.

¾    Bé deixem-ho! Veu el meu germà, no el mínim interès per la conversació. Està més interessat amb l’organització, en els llums, en el muntatge, en les càmeres i tot aquest maremàgnum, que no en res més. Vol aprendre de noves experiències, per això és un artista. Jo, al contrari, responc a les seves preguntes perquè, per a ell, no tenen cap importància. Sempre ha estat així, per tant haig de dir que som complementaris des del naixement, l’un de l’altre. Som dues parts del mateix jo, escindides. Ell nota inconscientment les meves reaccions, per tant, mira i es belluga inquiet. Perquè percep la meva incomoditat.

¾    Però vostè, vol dir que vostè també té una part artística...

¾    Sí! Però menys important artísticament i més ben remunerada. Jo organitzo la nostra vida, des de la meva comoditat parlo amb els representants, amb el compradors de la seva (nostra) obra i, procuro que no li manqui mai res pel seu treball.

¾    I vostè, Pere, que n’opina?

¾    Aquells focus estan mal posats.– Assenyalant-los- El seu maquillatge,  no és correcte, li fa els ulls petits. Aquesta faldilla li queda malament, la fa semblar grossa. La tauleta està mal posada. Miri, jo, sense el meu bessó  no seria feliç. A mi m’agrada crear i que tot sigui precís. Les formes, les mides han de tenir una certa aura per agradar l’intel·lecte. Dels diners, se’n cuida el meu germà. Tu, Joan, digues-li d’una vegada. 

¾    El què? - pregunta desconcertada la presentadora.

¾    A veure, el Pere, vol dir que si canviessin el format i les mides dels envasos d’aigua millorarien les vendes. Precisament tenim el model que els seria molt encertat i pujarien un vint-i-dos per cent el resultats dels seus comptes de beneficis. Se n’adona del meu treball? Convèncer al món que el meu germà, l’artista, és això un gran artista. Per fer-ho jo necessito més comoditat, més bon viure, per saber com negociar la part artística del nostre negoci.

¾    Joan, quan marxem? He vist unes coses i una matèria, que serien importants per un disseny que em porta de cap. 

¾    Ho veu com som complementaris, senyora, i prengui nota dels consells del meu germà per millorar la seva imatge, prou interessant, però millorable.  Ah! Allò de les arracades i de les seves orelles de què li he parlat abans no és cap falòrnia, és tan veritat com tot el dit pel meu germà.

¾    Gràcies pels seus afalacs. - contesta mig somrient- però ens hem apartat del guió.

¾    Amics televidents- s’encara, de sobte el Joan a una càmera- el guió no és el més interessant. La vida, sí.  

S’aixequen el dos germans i marxem de l’escenari mentre la presentadora fent un somriure professional acomiada el programa.  Moments més tard s’escolta, amb la pantalla en negre, una bronca de la dona amb els estilistes, les maquilladores i el modista. 

Miquel Pujol Mur