Soc
assegut enmig de la sala. Estic sol i completament nu. En la mà dreta un ganivet ensangonat de fulla
ampla i afilada. Al terra observo un bassal de sang que degota de la meva mà
esquerra. Enmig el meu dit gros és tallat. La sang poc a poc s’estén pel terra
brut.
Ho
miro detingudament i penso:
¾ Perquè ho has fet?
La
resposta és immediata
¾
Perquè
és un pecador
¾
Pecador?
Jo! – exclamo.
¾ Sí! I a mes en tot cas, has de tallar tota la mà.¾
Aquests
dos personatges en lluita constat sempre
són dins el meu pensament.
¾
M’ha
agradat notar la fredor de la fulla del ganivet
quan tallava la carn.
¾
Que
dius? Amb el mal que en feia!
¾
A
tu només? A mi el mal em feia fruir!
¾
Em
tindré que embenar i potser a l’hospital me’l cosiran.
¾ Quina bona idea! Així un altre dia podem gaudir de tallar-lo de nou.
Gaudir!
Fruir! Patir! Quines sensacions més contradictòries dins el meu propi ser.
Vertaderament no sé què fer. Alçant el ulls al Déu crucificat aixeco les
mans mostrant la meva ofrena i preguntant-li:
¾ Senyor que he de fer?
Clavat
a la creu em dedica un somriu beatífic i em contesta:
¾ Jo ja em vaig immolar per a tots vosaltres.
L’altre
jo, em burxa de cop i m’inquireix:
¾ Aquest li ofereixes el teu sacrifici? Més cal que ho facis al dimoni! Segurament ens oferirà riquesa en aquest món.
Desesperat.
Neguitós. Frissant. Finalment m’aixeco i amb la boca tota oberta crido:
¾ Déu o dimoni. Qui m’escolta!!
Crido
fins caure a terra i poc a poc em dessagno:
¾ Qui m’acollirà?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada