ROVELLÓ, ROVELLONET II

 El nen anava, li canviava la terra i amb un petit aspersor el regava i el netejava si era precís. Li deia amb veu dolça

¾     Hola rovellonet bonic! Que n’ets de maco amb aquests els teus  suaus colors. Que vermellós et tornes i com creixes. Demà et portaré una mica més d’aigua que fa dies que no plou. T’hi posaré un adob per flors, que té la mare, que t’ha anirà la mar de bé.

¾     Gràcies, bon nen. – Contestava el rovelló.- Sí, sí, una mica més d’aigua. Pateixo un xic de set i no podré acabar de créixer. Em quedaré petit i escarransit. 

El nen reia alegroi i estava content a l’escoltar les paraules d’agraïment. Després de fer companyia al rovelló marxava tot cofoi cap al mas. Abans d’anar-se’n, protegia el lloc. Però, el trapella en veure que el seu bessó tornava tan content, va pensar:

¾     Ep! Aquí hi ha alguna cosa rara. 

L’endemà va seguir al seu germà i ben amagat el va veure regant i parlant amb el bolet. Va dir-se a si mateix:

¾     Aquest està tocat de l’ala. De tan bo és curt de gambals. Quan marxi, desfaré aquest parany i li portaré el rovelló al pare que li agraden molt. Així no podrà protestar. A veure qui li diu alguna cosa al pare. 

Així ho va fer, però per casualitat el santet aquell dia va oblidar-se a l’indret la petita regadora. Va tornar a buscar-la i va adonar-se que el trapella volia arrancar el rovelló.

¾     Què fas! És meu, és el meu rovelló! Només meu! No el toquis!

¾     Va, estàs carregat de manies, mira que parlar amb un rovelló. 

Quan va veure la mà del trapella a punt de tibar el rovelló el santet no es va encomanar a ningú. Va agafar una pedra, desesperat i plorant va donar un fort cop al cap al seu bessó. Aquest una mica més valent se li va regirar i li va donar una empenta. El santet se li va agafar fortament al braç i van caure els dos muntanya avall fent tombs i rodolons per l’esllavissada. Al vespre els pares, desesperats, els van trobar sense sentit  a la vora del riu. No saps quin ensurt. Pensasen que els hi havien raptat o s’havien ofegat.

¾     I el rovelló?

¾     Apa noia, com n’ets d’interessada. Com volies que quedès? En la baralla van rodolar per sobre i els bolets no són de ferro. Va restar esmicolat con si fos farina.

¾     Pobre rovelló. I dius que era per on ...? Potser tenia companyia.

¾     Déu meu! De tot el que t’he explicat de la desgràcia del bessons, només t’interessa,  on era el rovelló.

¾     Dona, Angeleta! Tan bons com són a la brasa amb all í julivert. 

¾     Apa Quima, deixem-ho estar i anem a missa que el mossèn ens espera. 

Després d’aquest successos va haver una gran reflexió per part dels bessons. Ni un va ser el santet ni l’altre el trapella, tots dos van ser una mica de tot. Com la majoria de les persones d’aquest món. 

Vet aquí aquest relat s’ha acabat, com els contes d’any enrere.  

Miquel Pujol Mur