ROVELLÓ, ROVELLONET I

 Vet aquí que una vegada hi havia un petit poble situat en una bonica vall de muntanya. Quasi no se li podia donar el nom de poble perquè el nucli urbà era només l’església, l’escola i un edifici municipal, que pràcticament era un magatzem per guardar els estris per a treure la neu a l’hivern. També servia per reunir-se, de tant en tant, els habitants de la contrada, i sobretot per fer el ball de la Festa Major. A poca distància, aprofitant la força del riu que  davallava per la vall, hi havia una serradora que donava força feina als que treballaven de llenyataires.   La resta de la població vivia en cases pairals, o masies, més o menys isolades. 

Poc ha canviat amb el transcurs dels anys. La serradora actualment sembla no funcionar, ara grans camions carreguen els troncs dels arbres talats. Les cases pràcticament són les mateixes, però hi viu menys gent. El col·legi sense alumnes, només es una estructura més del poble. Malgrat tot la Festa Major continua tenint força anomenada i, hi acudeix gent de tota la contrada. La única gran novetat és una placa en record de l’home que va propiciar l’ensenya de Catalunya, les quatre barres, i va iniciar la reconquesta catalana. En aquest context escrivim aquest relat. 

La Quima com cada diumenge va a missa. Sempre va un xic d’hora per així trobar-se amb l’Angeleta, una antiga companya de col·legi, també casada, i que viu en un mas més allunyat. El seus marits són una mica parents i sempre s’han tractat com si fossin de família. Aprofiten l’estona abans de la cerimònia religiosa per explicar-se les tafaneries del poble. 

Avui l’Angeleta ha baixat esglaiada. Només donar-se els habituals petons ha començat a parlar esverada.

¾     Saps què, Quima, els bessons de cal Guim de Dalt, són a l’hospital

¾     Mare meva! Verge Santíssima! Com ha estat! Si pujaven molt macos i, estaven molt sans. La darrera vegada que els vaig veure donaven ben bé la imatge d’una salut de ferro. Què els ha agafat? Ja allò del coll, el “garrotillo”, que deia el doctor Don Andrés. Clar, amb tan de fred i que no paren mai aquesta quitxalla. Sempre van corrents amunt i avall. Es que la mainada no se’n sap estar.

¾     No, no és pas això. Són a curar-se perquè un, té el braç molt mal trencat, i l’altre, un trenc al cap d’on no para de rajar-li sang. Els metges no saben com parar-la. Tal vegada serà necessari operar-los. Segurament ho faran, als dos, el mateix dia.

¾     Quins dels dos té el cap abonyegat? Un, és un santet, i l’altre un trapella de mala gaita.  A raó de què aquesta baralla entre germans? Si fossin grans, pensaria que hi ha alguna xicota entremig però si tenen: què? Set anys.

¾     Més o menys!

¾     Sap a raó de que ha vingut tota aquesta qüestió?

¾     Clar que sí!

¾     Va Angeleta, digues-m’ho d’una vegada, no em facis estar frissant.

¾     Per un rovelló!!

¾     Tu estàs ximple. Dos marrecs barallar-se per un rovelló!!

¾     Sí mira! El santet, va ser el que primer el va trobar i el va vigilar des que era ben petit. Anava, li portava una mica d’aigua i observava com anava creixent. També, li parlava. Tot això m’ho va contar la Laieta, la minyona. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur