UTILITZAR PARAULES: RECORDS,
GITANES, COVID 19, ESTACIÓ
L’estació del tren està plena d’advertències sobre l’actual pandèmia que assola aquest el nostre país. Quantes coses noves, desgraciadament, no ens han portat cap alegria als habitants d’aquest el nostre món. En aquesta estació ha passat una gran part de la meva vida.
Passatgers, maletes, trens de carbó, de gasoil i finalment elèctrics. Tot un cúmul de treball i en poques ocasions alguna una alegria. He passat molts anys tancat rere la taquilla, ara substituïda per una moderna màquina impersonal.
Soc assegut en un banc mirant el pas apressat de la gent. Malgrat estigui jubilat m’agrada venir i asseure’m en el banc de l’andana exterior al l’estiu i de la sala d’espera a l’hivern.
Una persona, una dona, també gran, s’asseu al meu costat. No la conec però després de molt pensar crec recordar-la d’alguna cosa. He passat tant temps en aquest lloc.
La seva mà deixa un paquet de “Gitanes” al meu costat. Tabac francès , aleshores la meva memòria, com en la matinada d’un dia clar i solejat s’obre als records dels anys joves.
Un paquet de Gitanes, i aquella mossa esplendorosa que sempre el deixava a la tauleta de nit mentre jugàvem a ser dona i home. Em giro i la miro fixament.
Els cabells rosos ja no hi són, ara són blancs, com els meus. La seva cara té moltes arrugues, abans era llisa i fina, però uns ulls blaus com aiguamarina, aquest sí que hi son.
Poso la mà damunt el paquet de tabac i la seva mà es recolza damunt la meva. Després de tants anys ella a tornar a l’indret on va ser feliç. Vull creure que malgrat el temps passat iniciarem de nou aquell idil·li abandonat tants anys enrere però amb la serenor que comporten els anys.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada