Per fi he agafat el son reparador que tant necessito. Fa hores que faig voltes en el llit sense poder dormir. Demà, com cada dia, m’he de llevar d’hora per anar al treball. Sé positivament que quan no aconsegueixo agafar el son, a l’endemà no treballo ni suficient, ni bé. L’encarregat m’ha cridat l’atenció en més d’una ocasió. Però, què hi puc fer? Soc una persona de temperament negatiu, un pessimista d’arrel, sempre m’ho he estat. Fins i tot els pares m’ho deien, per què vas sempre amb aquesta cara trista pel món? Canvia, somriu i el món, que té coses maques, somriurà amb tu. Mes, jo mai els hi vaig fer cas i ara, sent un solitari, malgrat me’n recordi en alguna ocasió, se’m fa molt difícil canviar.
Bé,
aquesta nit he agafat el son fa molt poc temps, remenant en els meus pensaments
tristois, quan de sobte em desperto esparverat a l’escoltar el timbre del
telèfon, de la tauleta de nit.
¾ Què coi passa!? – crido espantat, malgrat saber que ningú em pot contestar. El primers pensament que m’acudeixen al cap són: Que hi ha foc? Vas tancar la cuina?
Torna
a ressonar nerviós el telèfon:
¾ Riiiing, riiing.
El
prenc de mala gana i pregunto el clàssic:
¾ Digui, digui?
Res,
no hi ha cap resposta. Només escolto el respirar d’algú a l’altre costat de la
línia. Sona com un ronc. Cada vegada el ronc és encara més fort
¾ Qui és? Què vol?
La mateixa ronca i forta respiració, com si fos una amenaça, i res més. Penjo una mica inquiet. Sona el timbre altre cop i torno a despenjar. La mateixa respiració, però ningú respon a les meves paraules.
Al
matí, al poc d’entrar a la feina, la primera esbroncada.
¾ Noi, què fas?
Aquesta
nit el meu propòsit és dormir com un angelet i recuperar-me del malson d’ahir.
Però a les tres del matí el telèfon torna a sonar:
¾ Riing, riing
Despenjo.
Una veu metàl·lica i sense cap entonació em contesta:
¾ Si vol una aspirina, premi l’un. Si desitja una lavativa, marqui el dos. I si la seva necessitat és un orinal, el tres.
Quasi
trenco l’aparell del cop que li dono al penjar. Això és repeteix tres vegades. L’endemà
al matí vaig a la feina amb els ulls com a taronges. L’encarregat, només veure’m.
¾ Què no et trobes bé? Ves al metge i agafa la baixa, no pots treballar així.
Després de la visita del metge, - m’ha fet la baixa- he dinat i fer una becaina.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada