El cotxe és davant del portal a punt per iniciar la sortida. Jo, el Pere, conductor i propietari del vehicle m’he llevat d’hora per poder marxar amb temps suficient, però ens manca un dels convidats. Som tres, amics de tota la vida, que volem fer una sortida a buscar bolets. El companys que m’acompanyen són, el Xavier que fa una estona que estem parlant mentre esperem a l’Andreu que encara està per arribar. Impacients mirem i remirem la cantonada, per on ha de venir el company. Ja ho saben prou, l’Andreu té una” pachorra que se la trepitja”. Sempre arriba el darrer i a més sembla que ho fa expressament, camina lenta, lentament i a poc a poc, com fa per a tot. Bé, menys a l’hora de menjar, aleshores és el primer a taula i el que endrapa més. Els amics ho sabem de sobres i sabem que arribarà almenys deu minuts tard. Immutable, com sempre, ens saludarà amb un amable.
¾
Bon
dia!!! Ja m’espereu? Nois, que matiners que arribeu a ser. Sincerament és que
sembla que aneu esperitats. Quan vulgueu marxem.
¾
Va
calla i puja d’una vegada! – diu el Pere, però sense emprenyar- se perquè sap
que sempre ha estat igual- On vas amb aquesta cistella tan grossa! No ens
cabrà al maleter!
¾
Ah!
Però no anàvem a buscar bolets? Ai, mare meva! Que voleu tornar a aquell lloc
on mai en trobem?
¾
Pugues
d’una vegada o et deixem?
¾ D’acord.
Poc
després en sortir del poble a la C-26 i en direcció a la Cerdanya una cua
impressionant de cotxes els fa deturar. El Xavier exclama, tot enfadat.
¾
Aquests
pixa-pins és veu que no saben com escapar de Barcelona. Vinga! Tots a la
carretera i a la muntanya a respirar una mica d’aire sa i a contaminar-nos a
nosaltres.
¾
Xavier!
– mira de posar pau el Pere.- Aquesta gent molts eren de poble com nosaltres i van
marxar a la capital per a treballar. Nosaltres si que som els afortunats de
viure en un lloc tan bonic.
¾
Frena!
Frena! No veus que aquest frena. Et ficaràs a sobre.
¾
Calma!
Calma! Ja el veig i he parat a temps. No em posis nerviós.
¾
Escolteu
vosaltres dos els de davant, què arribarem aviat? Tinc gana i em podria menjar
un entrepà que porto. – Pregunta l’Andreu.
¾
No!
No! Ja t´he dit mil vegades que dins del cotxe no es menja! La bronca que em faria
la Neus.
¾
Tu
sempre amb l’excusa de la teva dona. Et té ben agafat! Sembles la seva titella.
¾ Tu, calla i dorm. I deixeu-me conduir tranquil. De Guàrdia Civil vigilant-me ja me’n fa el Xavier. Tu, Andreu, maco, dorm, ja et despertaré en arribar.
Dit i fet, l’Andreu s’adorm i he pogut conduir el cotxe més tranquil. Bé, això de tranquil, ho deixaré a mitges perquè aguantar el meu copilot també té mèrit. Sincerament, escoltar el Xavier és pesat i a més, és reiteratiu. Poc a poc, xino-xano per fi hem arribat a lloc.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada