Només ens ha faltat arribar a destí i trobar-nos que corba sí, i corba també hi ha un cotxe, quan no dos, aparcats a la vora de la pista de terra. El Xavier sense baixar del cotxe ha murmurat:
¾ No poden haver-hi bolets per a tots. On va tanta gent.
Jo
he explorat un tros proper i he vist que no n’hi ha ni de dolents. Per acabar
d’adobar la malla llet, l’Andreu, golafre a més no poder, en veure un home que
anava amb un cistellet, amb una dotzena escassa de rovellons li pregunta:
¾
Escolti,
mestre, on els ha trobat.
¾ Allà sota el pi. N’hi ha molts, jo, amb aquests en tinc prou.
Innocent
com l’Obelix, i afamat com el personatge de còmic, l’Andreu corra i sense
adonar-se de la riera ni del fangar. De rovellons, ni un, però ha tornat amb
les sabates i els pantalons plens de fang fins als genolls.
¾
Com
me’l trobi!- amenaça- Li faré una cara nova. Enganyar-me així.
¾ Ai, Andreu! Que n’ets de ximple. Preguntar a un boletaire, a un pescador i a un caçador on s’ha proveït, és de curts. I tu ets de poble... I no ho saps.
Resumint la terra malgrat la pluja és seca, després ha glaçat i també nevat. El vent ha acabat de fer la feina.
Aleshores, què hem pogut fer, tornar enrere, sense bolets, el pobre Andreu amb la roba molla i enfangada. Jo, de mala bava ja que els seients i les catifes són plenes de fang negre i podent.
Altre cop a la carretera plena de cotxes. Plena de cotxes, amb conductors amargats i sense bolets, com nosaltres. Passa una moto i em gira el retrovisor i peta el vidre. Crido per la finestra recordant-me de tota la seva família. He fet un cop de fre violent i per un centímetre no esclafo el cotxe del davant. Només ens mancava l’accident d’altre vehicle que no ha frenat a temps i ha copejat el cotxe davanter. Els Mossos fan la paperassa mentre els dos conductors estan a punt de pegar-se.
Per
més pena en arribar a casa, tard, després de deixar els dos amics o companys,
en un dia com avui em fa pensar si de veritat ho són. Cap dels dos s’ha ofert a
ajudar-me a rentar el cotxe empastifat. Cansat, he entrat a casa i m’he trobat
amb la dona netejant una grossa cistella plena de rovellons i llenegues.
Contenta m’ha mirat i al veure’m la cara no ha volgut preguntar-me res. Només
m’ha dit, riallera:
¾ La veïna, la Carme, com que sabia que era sola, ha vingut i m’ha dit: vols venir al bosc de rere casa? Mitja horeta de caminar i omplirem la cistella. Això mateix hem fet i, ja veus.
Finalment després de totes les malaurances del dia, la cua a la carretera, el vidre retrovisor trencat, el cotxe brut i empastifat de fang, la gasolina gastada, el temps perdut a la carretera i els amics gorrers i l’haver-nos quedat sense dinar de la quantitat de gent a tot arreu, almenys gràcies a la meva estimada esposa Neus, podré gaudir dels sabors dels bolets de la nostra terra.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada