Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 20 d’abril del 2020

UNA ESTRELLA EN EL JARDÍ II


Han passat força anys i he conegut noves estrelles que han caigut novament en el jardí. Les causes han esta moltes, per ambdues parts, elles i jo. La incomprensió, altres amors, i la banalitat de l’ànima humana. Totes aquestes vivències m’han causat moltes ferides que, poc a poc, han anat estroncant-se, deixant el meu cor endurit i curull de fondes cicatrius.

La vida i l’amor són una turbulència plena de sensacions, però finalment en fracassar deixa un solatge amarg difícil d’oblidar.

Ara després de tants anys sense saber res del meu primer amor m’ha arribat una carta. Solament un sobre blanc amb una adreça escrita. Només  al veure la lletra, el meu cor ha fet una estranya palpitació. He reconegut, sense gens de dubte, la seva lletra. Una missiva, al cap dels anys, quan la meva ment havia mig oblidat la seva presència.

Obro neguitós el sobre i delerós llegeixo les frases escrites:
·    Em diu que ha viscut molt i en llocs força llunyans. Que ha viatjat i ha conegut molta gent, ha tingut diverses experiències i ha après què és la vida. Però, en el seu fur intern mai no ha pogut allunyar la meva presència, ni en els moments més apassionats. El seu cor sempre ha mantingut encesa la flama de la nostra estimació. Vol tornar amb mi i col·locar altre cop en el cel aquella estrella nostra. Aviat ens veurem, és el seu acomiadament final.

Quedo sense esmà, el meu cor batega fortament només al recordar-la. Tampoc he pogut mai lliurar-me’n. Enardit busco pel racons de les casa l’estrella caiguda. Finalment, la trobo esbarriada entremig dels àlbums de les fotografies.

Ha perdut la lluïssor d’abans. La seva brillantor ha quedat esmorteïda pel pas dels anys. La tendresa dels seus raigs també mostra la seva vellesa. Potser com ella, i jo; tampoc som els mateixos.

Un regust amarg em torna a la boca i una antiga cançó, suposo que un tango argentí ressona a les meves oïdes.

“Vieja pendeja que quiere volver al hogar”

Malgrat tot, els meus pensaments no troben què dir.  El cor em bat més fort al pensar en el seu retorn. 

Miquel Pujol Mur