Hem
començat a recórrer les sales i ens ha començat a donar explicacions per copiar
i escriure un exercici per millorar nota. Bé a mi, poc m’importa després del zero
de la setmana passada, Poc profit em farà la nota que em posi. Para’t Manel no
comencis amb les mateixes rancúnies de sempre, em diu una veu dins del cap. De
sobte, la profe queda parada a l’entrada d’una sala.
Una
gran sala, de parets negres. El terra és brillant com acabat de polir. La claror
diària entra per uns finestrals de blanques i lleugeres cortines. De seguida
m’ha imaginat el saló dels vals de les principiants a Viena.
En
la paret principal sota uns focus lluïa una escala d’alumini i en un dels
travessers un diari. La senyoreta ha rebuscat dins la bossa. No sabia que
representava la figura. L’Eloi, el noi
savi de la classe, ha preguntat:
¾
Senyoreta,
de qui es aquesta obra d’art.
La
Montse ha contestat:
¾
Això,
només són una escala i un diari..
L’Eloi
li respon, (tan “gilipolles” i “repipi”
com sempre)
¾
Però,
ha de haver una explicació. Tal vegada un personatge com Dalí, ens parlaria
d’una escala mirant el cel i un diari tou.
¾
Calleu
nens, m’atabaleu!- ha cridat enfurismada la professora mentre avocava tota la
bossa a terra. Papers, cigarretes (òndia no sabia que fumava) l’encenedor,
xiclets, pintallavis, tot, tot, era escampat damunt el terra lluent. Desesperada,
per no trobar cap expilació, va obrir un paquet de mocadors de paper per
eixugar-se les llàgrimes.
De
cop s’obre una porta dissimulada en el pany de paret i apareix un home que
agafa l’escala, se la recolza a l’espatlla i marxa en el diari a la mà. Girant-se
cap a nosaltres ens crida no gaire alt, però que ressona en la estància.
¾
La
sala està tancada. Vigilin que el terra patina. Vostè, senyora, també podia
buidar la bossa en un lloc més adequat.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada