¾ Com és que porteu llegada i presonera a l’Elisenda, la filla petita.
¾ D’això,
vull parlar amb tu. M’he fixat que sempre la miraves amb bons ulls i respecte.
Ella corresponia sempre a les teves mirades.
¾ Home,
jo soc un home del poble i ella la filla de l’amo. És molt bonica i gentil. Baixava al mercat i passejava com si els seus peus no toquessin al terra, com
si tinguessin ales. Saludava a tothom i més d’una rialla s’escapava dels seus
llavis amb les meves cançons.
¾
Caram,
si a això no li diuen està enamorat, no sé com se li ha de dir. Ja ho vaig notar,
per què jo seré bufó, però no babau. Sé llegir les mirades i les cares de les
persones. Tu n’estàs enamorat fins el moll dels ossos i ella baixava al mercat
per confondre’t encara més. En saben, les mosses, malgrat siguin joves.
¾ Doncs, què passa?
¾ Ja
ho saps prou. El teu trobador i la senyora ...
¾ Sí!
A causa d’això vaig desaparèixer.
¾ Desaparèixer!
Bona paraula per a dir fugir.
¾ Bé,
no m’atabaleu, senyor Menoscall.
¾ Ho! Ho! Senyor Menoscall i tot, ara.
En veure la impaciència marcada en la cara del joglar el bufó s’escura la boca i
continua la seva explixacació
¾
La
jove és dolça i bonica i gentil i té moltes més gràcies. Però també té un geni de
mil dimonis. Al assabentar-se de la mort de la seva mare va escridassar de mala
manera al seu pare i no a soles sinó que davant de tota la cort del castell. El
va culpar de tot el que succeeix, va dir-li que en comptes de tantes batalletes més
valdria que s'hagués estat al costat de l’Ersenda i segurament no hauria passat el que
va passar. Que ja tothom anava fart d’escoltar les seves ridícules conquestes i
divertiments. I a més no volia ni saber què passava de veritat en les seves caceres.
Per acabar va dir-li cornut.
El
senyor, el Guillem va envermellir. Sé li va posar la cara de color porpra. Va prémer
les mans i es va mossegar la boca. Els seus ulls treien espurnes de foc. Tothom
va pensar que hi hauria un altre mort al castell. Finalment va explotar. Com un
torrent d'alta muntanya les paraules van davallar, a empentes i rodolons, de
la seva boca.
Va
insultar la memòria de l’Ersenda, va acusar-la de tenir el cap ple de les
ximpleries de l’amor cortès i dels trobadors que havien viscut molts anys a
costa seva. Fins i tot se li van creuar les idees i va dir que dubtava que fos
filla seva. Que li agradava massa baixar al mercat i les fires. Que potser era
tan puta com la seva mare. Sort va haver-hi del fill gran que va detenir la mà del
pare quan ja anava a treure el punyal.
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada