LA PÈRDUA DEL JO ...

1.

Vaig observar el pres. No sabia el seu nom ni tampoc el volia saber. Per a mi només era el número 284. Mirant per l’espill m’esparverava la seva absoluta immobilitat. Romania sempre assegut en una cadira enmig de la cel·la.

Mantenia sempre el cap dret i els ulls fixats en la paret blanca de davant seu. Els braços restaven damunt les cames i les mans nervioses sobre els genolls. Durant la guàrdia nocturna també l’havia observat. En alguna ocasió l’havia vist estirat al llit, de costat, mantenint sempre la mateixa posició. Tal vegada com si fos una escultura treta del seu pedestal i canviada de lloc.

Quan recollia la safata del menjar m’adonava que havia picat minses quantitats de cada plat. Com si fos un pardalet que saltant de plat en plat picoteja allò que li ve de gust. 

2.

Un dia vaig entrar a la cel·la i em vaig posar davant seu. Els seus ulls eren enfonsats dins les òrbites i les seves mans tremolaven damunt els genolls. Una petita guspira d’intel·ligència  brillava en la seva mirada. Quasi sense obrir la boca va murmurar:

¾     Calendari.

Va tornar a quedar un altre cop immòbil com si fos de marbre. Volent trencar el seu mutisme l’endemà li vaig portar un calendari i li vaig posar a la paret. No va arribar a fer cap gest d’agraïment. Només per un moment vaig creure endevinar que la cara se li distenia  lleugerament. 

3.

He demanat una excedència i no l’he vist durant cert període de setmanes. Mes al tornar a treballar he desitjat tornar a veure’l. Me l’he mirat sorprès pel seu canvi. La seva mirada és més buida encara. Els ulls són encara més enfonsats però rodejats per unes ulleres quasi negres. Les mans resten flàccides sobre els genolls. Cap llum en els seus ulls indica haver-me reconegut.

Durant aquest temps ningú ha arrancat el full mensual del calendari. Ell, continua impertèrrit, immòbil com una roca tallada, sempre en la mateixa posició. Un dia després n’he penjat un de nou.

Sense mirar-me ha mussitat, sense cap to a la veu:

¾     Qui soc?

4.

Aquesta pregunta m’ha dolgut en el cor. El pobre home ja ha perdut la noció de si mateix. Ha oblidat una cosa tan elemental com qui era i com és deia. A l’oficina, després de remenar molts arxius he trobat el seu nom. M’he obligat a repetir-lo per gravar-lo a la meva memòria i no oblidar-lo. Al vespre he tornat a la seva cel·la content per donar-li resposta al seu oblit.

És buida. Neta i polida com si mai hi hagués viscut ningú. El calendari tampoc hi és. Només resta la cadira enmig del quadrat habitacle. Com si amb els anys hagués quedat fixada al terra.

He estat l’única persona que ha anat al seu sepeli. Damunt la tapa del senzill taüt de cartró el número 284 és pintat en negre. No me n’he pogut abstenir i he cercat un tros de guix caigut al terra i amb lletra tremolosa, però grossa, he escrit en un angle el seu nom “Lluís”.

Miquel Pujol Mur