Com
sempre en aquesta època, el passeig que porta a la casa està cobert de fulles seques. La mare, com sempre, m’ho repeteix any per
any:
¾
Mira,
nena! Les fulles han caigut dels arbres. És la tardor.
¾
Si,
mama.
Sempre
les mateixes idèntiques paraules.
¾
Oh,
nena! Mira quina boira.
¾
Sí,
mama.
La
meva mare quan puja sembla que no conegui res del poble, o que tot sigui nou.
¾
Mira,
nena! Quina carabassa més grossa que tenen a la
porta.
¾
Sí,
mama! Ja ho sé, som a San Llorenç de Morunys. Sí, mama! Ja la sé, la llegenda dels ous d’euga. Sí, mama!
¾
Aquest
any, menjaràs castanyes. Eh, nena! L’àvia les fa
per a tu!
¾
Mama,
l’àvia sap de sobres que no m’agraden. A l’endemà se’m fan a la cara uns grans
molt grossos.
Com
cada any, any per any, com si fos repetit, tot el mateix. Us en recordeu de la
pel·lícula “el dia de la marmota”? Doncs
igual. En arribar a la cuina ens han tret una gran plata de pa sucat amb oli i sucre. Per acompanyar-lo, com que a
l’hort hi ha un codonyer i, el fa la àvia:
codonyat. Aleshores la mateixa comedieta de cada any. L’avi ens acompanya
assegut en la banqueta de la cuina i conversant amb el pare. Com sempre, de
política: la Guerra Civil, rojos i blaus, maquis, etcètera. Mentrestant, la meva
àvia i la meva mare van a amagar-se.
Poc
després se sent un crit a fora, en el passadís.
¾
Uhhh!!!
- Força cridaner i el soroll d’un bastó picant a les fustes del terra. Elles diuen que
és terrorífic; jo, que estan tocades de l’ala.
L’avi
i el pare fan cara de por i criden:
¾
La
bruixa! La bruixa! - Diuent a cor: Estàs espantada? Veritat, nena?
Emprenyada
m’aixeco i els hi dic.
¾
Esteu
ben sonats, tots plegats! El mateix, any rere any. Collons! Ja en tinc setze.
Llavors,
me’n vaig a l’habitació. Tancada la porta, escolto que la mare diu:
¾
És
que aquesta nena, no sé a qui ha sortit, no té sentit de l’humor.
I
pensar que l’any que ve, ho haurem de repetir altre cop, tot igual. És per a
suïcidar-se!
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada