mentre
tu tens els teus llavis closos.
Maria
Àngels Anglada
Entro
a la a la sala. Els teus ulls em segueixen, però no surt ni un mot de
reconeixement dels teus llavis closos.
La
meva mirada es reflecteix en la teva, però els teus ulls l’eviten. No sé com
fer-ho per parlar amb tu, ja que els meus, de llavis, també són tancats a les
mil paraules que et voldria dirigir.
Ens
hem traït mútuament, ho sé, però no hem trobat el moment de sincerar la nostra
ment, mitjançant aquells llavis que tants petons ens han donat. Qui en un
moment o altre no ha enganyat amb paraules o fets a un altra persona. Mes ara,
tant el teus, com els meus són tancats a trobar les paraules per perdonar-nos.
Ho
sé, la tremolor dels teus llavis em mostra que les paraules voldrien escapar
del teu interior. Tal vegada començar una conversa trivial. Potser serviria
d’inici per aprofundir en el nostre desig.
La
mateixa passió em frena per acostar-me i asseure’m al teu costat. Només la
mirada en la distància ens marca, assenyalant la llunyania del nostre esperit.
Tan
fàcil i tan difícil és pronunciar quatre mots que poden aproximar les nostres
diferències.
Tothom
ens mira, tal és la intensitat del nostre esguard. Els llavis se’m mouen com si
volguessin obrir-se i deixar sortir les frases que desfarien el nostre malentès. No sé quin és el entrebanc,
que m’ho impedeix fer.
El
gest dels teus, també em mostra que voldries parlar, però hi ha un cert obstacle
que impedeix la sortida, com rierol alegre de muntanya, d’una frase, tant sols
una simple frase que tornés a refer la nostra relació.
Ulls
ardents, llavis closos incapaços de dir les paraules adients, fan que poc a poc
ens allunyem, malgrat la curta distància que ens separa.
Tal
vegada, potser, malgrat tot, de vegades el destí ens tornarà a fer retrobar i,
aleshores els llavis closos s’obriran, com pètals en flor, i sabran encadenar
les paraules convenients, que ara no surten.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada