Estic fent cua per agafar el telecadira. Em fixo en aquella noia. És tan bonica. Està enriolada i contenta, mentre enraona amb una altra noia del seu grup. De seguida, he notat que és la primera vegada que ve a La Molina. La roba possiblement d’un germà, els esquis segurament llogats al carrer de la Rutlla. Tota una sèrie de detalls que mostren la seva inexperiència.
Sincerament, no la conec de res. Bé, o potser fent un tomb pel carrer Sant Pere, ens hem creuat en més d’una ocasió. Sabeu aquelles coses dubtoses, de les quals, no es té una certesa plena? Són tan comuns, els llocs habituals, on es troba la gent jove en una petita capital. Tal vegada, potser al Frankfurt del carrer Gavatxons o, a Las Vegas, de la Plaça del Sant Esperit. Segurament, dins d’aquesta nebulosa ens hem ensopegat en més d’una ocasió.
M’he fixat que em mira i, es gira a dir alguna cosa a la seva companya. Aquesta, també em fa una mirada dissimulada i li xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella; riuen.
He fet el ronsa i he deixat passar
altres persones de la cua. Quan ella s’ha assegut, he tallat el pas a l’amiga, posant-me
al seu costat. Per un moment he pensat que anava a protestar, però s’ha enrojolat un xic i, no
ha dit res.
¾
Perdona!
- He començat. - Volia parlar amb tu i com que la teva companya s’ha retardat,
he aprofitat per a entrar.- Ella no ha comentat res del cop de cul que he donat,
per impedir el pas de l’amiga. Jo diria que tothom, ho ha vist prou bé. - Et
tinc vista per Terrassa, no?- He continuat
¾
Segurament,
que sí. Com que sempre anem tots, al mateixos carrers.
¾
Ets
novella en això d’esquiar.- Prossegueixo, no sigui que es trenqui el fil de la
conversa.
¾
Tant
se’m nota? És la primera vegada i tu, sembles més expert.
¾
L’any
passat, vaig guanyar el campionat de descens.
¾
Que
bé, em faràs de professor.
¾
Per
a tu, fins i tot, d’ós polar.
¾ Que exagerat!
Així va començar una aventura que ha durat fins ara i, no crec que hagi de finir mai. Moments difícils, en la nostra relació, més d’un. Un any vaig plegar de l’empresa, vaig agafar una excedència i vaig trigar un mes a tornar. Ella, no té la meva passió per la muntanya i, prefereix les sortides de cap de setmana.
Em vaig apuntar en un curset d’escalada. I als Alps, en un de grimpada i d’escalada de muntanya, amb neu i glaç. Érem un grup del centre, enamorats dels risc muntanyenc, allò que engresca la vida i, no para de fer remoure la sang. Quan ens trobàvem, sempre fèiem plans nous. Ens reuníem dos cops per setmana.
L’altre any, a l’Aconcagua i, un recorregut pels Andes. Era tant, el meu desig que vaig tornar a deixar-ho tot, em vaig acomiadar de la feina. Després d’algunes converses, no diguem discussions, va comprendre que el meu neguit intern no em deixaria viure, malgrat que em quedes a casa. Ni els seus, ni el meus, ho van entendre mai.
En tornar ens vam casar. Però, sempre va entendre que la meva bogeria per la muntanya, no finiria mai.
Un altre any vaig pujar a l’Everest, ja teníem el primer fill. Al baixar, vam sofrir un accident i em van haver de portar a Jaca, a recuperació per congelació. Vaig perdre uns dits dels peus i vaig estar-hi uns quants mesos.
Però, per què no? Vaig tornar-hi com a cap d’expedició i, vam fer el cim.
Sempre agrairé el suport de la meva estimada, a la meva inquietud. Ara, fem les sortides que són del seu grat. Nassos! Com llisca ara per la neu. I, els dos vailets són més ràpids, que no pas jo. Són més joves i, sempre han viscut aquesta, la meva obsessió.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada