L’AVI JEPET I

 

Aquest migdia la gent del poble i algun foraster són al bar de la població. Uns, fan l’aperitiu, altres, parlen entre ells. Potser, de fets inconfessables, ja que la nit anterior més d’un havia anat de disbauxa al poble veí. N’hi ha que miren la televisió  i comenten les moltes desgràcies que publica.

El Jepet està assegut a la vora de la estufa de pellets  que escalfa l’ambient. És un home, més proper als cent anys, que no pas als noranta. Malgrat la seva edat avançada està bastant entenimentat i, té el cap força clar. El seu pas és lent i, s’ha d’ajudar d’un caminador. Clar de ment, però una mica, certament molt molest, amb les noves tecnologies. Entre aquestes, hi està  el televisor i les seves notícies negatives. És una de les coses que el molesta més. 

De jove va ser força eixerit, molt valent i complaent, però ara s’emprenya per qualsevol cosa. No comprèn el modernisme, ni tots aquests estris que maneja el jovent. Quan els veu caminar amb el telèfon  a la mà, no ho entén, que només miren la pantalleta i, no saben res del món proper. Tampoc quan asseguts en el bar, només miren el maleït aparell i no es parlen. Aleshores, pensà que aquest món és molt deficitari; sobretot en comunicació personal. 

El seu net, un xicot d’uns vint anys, ho sap i, li agrada treure’l de polleguera. Al televisor surt una locutora que comenta els accidents de cotxes. La conveniència de no beure alcohol, ni prendre drogues. Com un dels mals més importants per la conducció de vehicles. El Jepet, de tant en tant, hi fa una mirada, quasi sempre reprovatòria.

¾    Què li sembla avi? Quants morts amb els cotxes.

¾    Massa cotxes, massa velocitat, massa de tot. En els meus temps això no passava. Ni tampoc, hi havia tantes carreteres i també vivíem.

¾    Si. Però treballàveu com esclaus i, sempre masegats de tanta feina esgotadora.

¾    Ep, marrec! Però vivíem i gràcies al nostre esforç, teniu aquesta disbauxa actual. Gràcies, al nostre treball.

¾    Avi, però el vostre temps era diferent.

¾    I tant! Jo vaig començar a treballar als sis anys. Quan la mare em va dir: Nen, ves a ajudar el pare, que s’ha d’amassar i fornejar el pa. Anava a protestar però, amb la mirada de la mare i un crit del pare que deia: Que baixa el noi?. Ja en vaig tenir prou. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur