Aquest matí, - la meva esposa va
ingressar ahir a la nit- , he anat a casa de la Lluïsa. M’ha obert la porta,
tota seriosa i m’ha preguntat:
¾
Què
fas aquí?
¾
És
que he de dir-te una cosa.- He contestat, tot volent entrar al passadís.- Ho
hem de deixar, ho sento.
De sobte un home, el seu home, ha
sortit tot brandant un gros bastó i cridant.
¾
També,
has de venir a casa meva, desgraciat. També aquí, ho vols fer.
Ha volgut donar-me un cop amb el
bastó. Me n’he esquitllat però, desgraciadament, ha picat el cap de la Lluïsa. Ha
caigut a terra a l’instant, estabornida i sagnant. D’una estrebada, he arrencat
el bastó a l’home, maleït bastó i, encoratjat l’he colpejat tres o quatre
vegades. Sagnant, ha lliscat a terra i ha quedat estès, bocaterrosa.
He mirat el rellotge. La Marga ja devia estar de part, arribaria tard i, amb raó, em diria de tot. Atabalat i esmaperdut, he agafat el cotxe i , accelerant més del que calia, he corregut cap a la Maternitat.
Em miro les seves cares. Sí formosa és la mare, la
filla és una meravella. No m’adono que s’obre la porta de l’habitació i entran
dos homes alts i corpulents. El més vell, se’m dirigeix, inquirint.
¾
El
senyor Puig?
¾
Sí,
soc jo. Però com gosem molestar-me quan admiro les dues coses més boniques,
d’aquest món. La meva filla i la meva dona. Surtin, abans que no els denunciï.
¾
Senyor
Puig, està vostè detingut. Aixequis que li hem de posar les manilles.
¾
A
mi? Per córrer massa. Ja pagaré la multa. No n’hi ha per tant!
¾
Està
acusat d’agredir i malferir un home, a casa seva. A més de possible
maltractament de la seva dona.
¾
Ep!
Ep! Que s’empatollen? Jo a ella, no l’he fet res.
¾
Ja
ho veurem a comissaria. Per sort, la dona no té res més que el cop. Ella i el
seu fill, estan bé.
Quina sort!.- He respost.
¾
Però,
prengui nota senyor Puig: la dona i el seu fill. El seu fill, senyor Puig. Seu
de vostè.
Ara he quedat trasbalsat. Un altre
fill, meu i de la Lluïsa.
Una mirada de menyspreu de la Marga,
que s’ha despertat i, ha escoltat tot l’afer, encara em posa més neguitós
Quan sortia, conduït pel dos
homenots, només he pogut mussitar:
¾ Us estimo.
Aleshores he escoltat un rotet de la
meva filla i un petit plor. La meva reina petita, es despertava i a mi se m’emportaven.
També he sentit les paraules de la meva dona que, amb veu dolguda i enrabiada, em deia:
¾ Desgraciat! Com has pogut fer un disbarat tan gran? Ho perdràs tot! Ja me n’ocuparé personalment.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada