Fa tants anys que és lluny de casa. La dona vella, recull en el mocador unes llàgrimes, que recorren la seva galta arrugada dels anys viscuts. No vol mullar la carta de la bona nova. Però avui, és un dia important. La seva filla, retorna a casa després de vint anys d’absència. Quina alegria, la filla retorna a casa!! Prem el mocador, per obligar les mans a no tremolar. Per què va marxar? Intenta remoure els pensaments cercant els records, uns alegres i altres penosos. Però al deaprés de tant pensar, i recollint un altre cop alguna que altra llàgrima, decideix apartar tan llunyanes idees.
La seva filla torna a casa i, a
pesar de tants anys, la dona riu. Per fi, veurà la seva filla estimada i
coneixerà el seu net.
Recull la taula, neteja i guarda els
estris de l’esmorzar i, puja a canviar-se de roba. Avui és dia gran, veurà la
filla i el net. Fins i tot, estrena una bata nova. També les sabatilles, les
altres eren massa velles, no feien per un dia com avui.
Baixa les escales i s’asseu, espera
inquieta. Algú truca a la porta. Per fi, la seva filla. Es pessiga les galtes,
per que agafin un color més alegre i, somrient obre la porta.
¾
Hola
mamà! – Li diu aquella veu que recorda i enyora.
No sap què dir, només sap abraçar-se
amb força a aquella senyora que és la seva filla. Com ha canviat, aquella noia jove
i esprimatxada, que va marxar fa vint anys cercant aventures, en terra
estranya.
Aparta desdenyosament els records i
es diu:
¾ Gràcies, Senyor! Avui és un dia gran! – Riu i plora al mateix temps, com fa molts anys no ho ha fet.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada