L’INVENTARI DE LA CASA GRAN

 

L’oferta era la més somniada que podia rebre mai un bibliotecari. Fer l’inventari i l’estudi, de la biblioteca més antiga del comtat. Als meus cinquanta anys, aquesta oportunitat em podia encimbellar al rectorat de la Universitat. 

La mansió era vella, antiga i un xic tenebrosa. El vell criat, em va acompanyar a la meva habitació, em va dir que el senyor tindria el gust de rebre’m en el transcurs del sopar, a dos quarts de vuit. Un xic d’hora vaig pensar, però no podia  ni volia discutir res. Puntualment, vaig entrar al menjador, una fluixa estreta de mans i, cadascú a un extrem de la llarga taula, vam sopar un minso i vegetal sopar.

¾    El senyor, al vespre, prefereix no carregar massa l’estómac, provoca mals somnis.- Va ser l’explicació del criat, cambrer i, potser fins i tot cuiner.

A continuació del breu i lleuger sopar, rere una ràpida salutació - com un lleu moviment d’acceptació amb el cap -, el senyor es va retirar. 

Estic ajagut damunt  del llit. Tinc fred. Només una manta prima em permet cobrir-me un xic. Els llençols, de color negre, esta rebregats, tant el de sobre com el de sota. Però, jo tinc fred. La foscor m’esparvera. Només una escassa llum, com si fos d’una papallona flotant; si, com aquelles de les  esglésies que il·luminen un racó, que ben podria ser una capelleta dels Sants. 

Quina habitació més estranya; cada cop més fosca, més freda. El fred m’acovardeix. Tremolo, les dents em carrisquegen, em peten sense parar. Jo voldria cridar, però la veu no vol sorgir de la meva boca, totes les dents xerriquen, entre sí. Amago les mans i els dits sota les aixelles i, encara tinc més fred. Grosses llàgrimes em mullen les galtes.  

Poso un peu a terra, tinc por, rellisca com si fos ensabonat. Hi poso l’altre i per poc, no caic a terra; tot està mullat, com engreixat amb una fina pàtina de llard. Finalment, no aguanto l’equilibri i m’agenollo, no puc avançar, fins hi tot, els genolls tremolosos, llisquen en la greixosa superfície. 

Alço les mans al cel, quin cel, no hi ha cel, només un sostre fosc, com fumat, que no respon a les meves paraules.

¾    Senyor! Què us he fet, jo? Si he fet alguna malifeta, perdoneu-me! Senyor! Pietat!

Però ningú em contesta, com si el Déu a qui imploro, se n’hagués oblidat de la meva existència. Com si jo, només fos un caprici humà, un garbull de carn malgirbat del que tothom s’havia oblidat i, ara, vagava pel món sense rumb, ni destí, ni refugi.  

El meu mateix desconsol, la meva solitud m’encoratja. Ja que els deus no volen res de mi, jo sol podré. Em mossego els llavis, fins a sagnar i  arrossegant-me com un rèptil,  ajudant-me de mans, cames i del mateix cos, que repta com el de qualsevol ofidi, aconsegueixo escapolir-me de l’habitació del mal somni.  

No em detinc per cap soroll, no sento cap paraula, ensopego amb els mobles dels passadissos. Sembla ben bé, que les parets m’odiïn com si fos un gos sarnós. Ensopego, caic, m’aixeco, torno a caure. Tinc els cos adolorit. Els ulls continuen plorant, ja no sé què, perquè el meu cos desnodrit, no conté ni una mica d’aigua. 

Surto al carrer i, la porta es tanca amb un cop sec, com si no volgués saber res de mi. Plou i la pluja neteja el meu cos, la meva roba i cura i neteja la meva cara.  

Comença el dia i surt el sol com a font de calor i de claror. Encara tremolo, quan una mà suau, es posa damunt la meva espatlla i, una veu infantil, em diu.

¾    Què senyor, tampoc no li agrada la casa gran? A mi no m’agrada gens. Me la van ensenyar un dia i, vaig dir que era massa fosca i dolenta. És una casa cruel.

¾    Sí, molt cruel- Assenteixo, mansament.

¾    Sap què? La meva àvia he fet xocolata desfeta i jo he anat a comprar croissants. Vol esmorzar amb nosaltres? A l’àvia li anirà bé parlar amb algú nou, sempre tota sola, vigilant aquesta casa embruixada. 

Com de fàcilment, podem perdre el cap davant d’una situació estressant i al tornar a la realitat, a la vida normal, ens adonem de la veritat de les paraules de Coco Chanel: " L'acte més valent continua essent pensar per tu mateix. En veu alta".  Sí, com bé diu, amb veu ben alta, per espantar els mals esperits que ens envolten i, també els núvols dels pensaments negatius. 

Miquel Pujol Mur