L’ENGANY I

Per fi he arribat a la clínica a veure la meva dona, que anava de part i la meva filla acabada de néixer. Entro a l’habitació, la meva dona dormita a causa del calmants i, malgrat tot observo que un rictus amarg envolta el seu rostre. Quant deu haver sofert la meva estimada. Però, és que abans havia de solucionar un problema. Un problema molt gros, que no vull que pertorbi la nostra vida i la de la meva filla. Jo, vull ser un bon espòs i un bon pare. Que bonica i petita, és la meva filleta. Tan  rosada,  tan tendre, no sé com acabar de dir-ho: és la meva filla. M’assec entremig de les dues i, no sé a quina admirar més. 

Tot va començar força anys enrere, quan anava a la Universitat. Quan feia segon vaig conèixer la Lluïsa, una noia esplèndida, riallera i amable. El seu riure, un xic escandalós, tot s’ha de dir, em tornava boig. Sentir-lo, em produïa una sensació d’exaltació total. De seguida vam ser parella i, per cert una bona parella. Vivíem junts i, el nostre món érem nosaltres, l’amor en totes les expressions, i els estudis.  Però un dia, tot va acabar. Ens vam graduar i, cadascun va marxar en direccions oposades. Sense insults ni retrets.

Ja aposentat en el treball i els diners, en una reunió amb una altra empresa vaig conèixer la Marga, la meva esposa. Una bellesa excepcional, a la que vaig adorar només, fer-nos la primera premuda de mans, a la presentació formal  dels càrrecs d’ambdues empreses.

Poc després ens van casar i la felicitat, la benaurança, va ser completa. Vam gaudir totalment de la vida. Viatges, sortides, safaris, tot ens ho vam permetre.

De sobte, una nova circumstància va alterar aquest paradís. Un dia a l’empresa de la qual soc conseller, va presentar-se la Lluïsa. No venia per mi, sinó a buscar feina. També s’havia casat i, per raons de treball del seu espòs, venien a viure a la mateixa ciutat. Vam estar enraonant a la cafeteria. Vaig fer mans i mànigues, perquè aconseguís el treball. Un bon càrrec, ja que els seus estudis i el seu currículum, eren immillorables.  

El seu home viatjava molt i, ja podeu intuir el que va passar. Tenia al meu costat la Lluïsa, el meu amor de joventut. Es conservava com quan érem joves, estava com quan vam anar a viure junts, potser encara millor. Els anys maduren a les persones. Què va passar? Doncs que dues meravelloses dones van omplir el meu desig i la meva existència.

Un dia sobtadament, la Marga, va anunciar-me que havia de ser mare. Ho vaig festejar com mai, un nou fill, què podia demanar més un home que tenir descendència, quan la seva posició econòmica era immillorable i, podia oferir-li tot el millor  del món al seu hereu.

Però no vaig ser capaç de tallar la meva relació amb la Lluïsa. Vam continuar amb les nostres cites. I vaig callar-me la bona nova. Últimament em semblava que encara la nostre relació millorava era més tendra, més amorosa, més subtil. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur