UN PINTALLAVIS DAMUNT LA TAULA

Passejava pel carrers i observava la gent que caminava, com sempre apressada. Uns, fent l’habitual compra setmanal. Altres, la novetat que els faria feliços, almenys uns dies. No hi ha felicitat, a llarg terme. Tot caduca, en aquest món actual.

Les taules i les cadires dels bars estaven posades a les voreres, com una invitació a asseure’s, al vianant, quan ja estava cansat de caminar. 

Vaig veure una taula buida, al costat de la de la noia veïna, que tant m’agradava. Una companya de col·legi amb la que en poques ocasions, hi havia pogut enraonar. Sempre rodejada dels nois més eixerits de l’institut. Una formosa flor de radiants colors, que atreia a tots els abellots.

Cristina és el seu nom i, la Clara, una altra de les noies maques de la classe, era la seva companya de taula. Malgrat que les nostres mirades es creuaven sovint i, en més d’una ocasió es quedaven retingudes, mai no havia gosat dir-li res. Aquella volguda flor, no estava al meu abast.

Els nostres pares es parlaven amistosament quan es trobaven, però era tan gran la meva timidesa, que no li vaig dirigir mai, res més que una o altra salutació cortès.

Les dues noies estaven assegudes al costat d’una taula buida i, vaig aprofitar per asseure-m’hi. Les seves rialles, els seus acudits, arribaven a les meves orelles com si fossin un cant celestial o, la millor de les sonates de Chopin. Escoltar els seus riures, les seves veus com de ocells lliures, va fer augmentar la meva curtedat.

Finalment, van aixecar-se per marxar. La Cristina, em va saludar i, el seu somriure va il·luminar la tarda.

Al mirar damunt la seva taula, em vaig adonar que damunt, hi ha quedat oblidat un pintallavis. El color, és el mateix que llueix en els llavis de la meva estimada, i l’he agafat per tornar-l’hi.

Però, la vida sempre té casualitats, quan em disposava a buscar-les per retornar-l’hi, em van  rodejar els amics de la colla del futbol i, no vaig poder córrer per entregar-li.

Després, els dies van passar i, em vaig dir, ara què et dirà? Que potser li havia pres. Només pensar com explicar-li, em feia enrogir de vergonya. Finalment, el pintallavis va quedar en la butxaca de  la caçadora. La Cristina, va marxar a estudiar a Barcelona. Vaig assabentar-me, que s’havia casat. Jo, també vaig casar-me, amb una bona noia. Durant molts anys i, encara, som feliços.

 

El marit de la Cristina, va morir en un accident de cotxe. Ara, al cap de quasi quaranta anys, ha tornat al poble a viure a la casa dels seus pares, que és  a prop de la meva.

L’altra dia ens vam trobar al supermercat i, de seguida ens vam reconèixer, malgrat que els anys ens han marcat les fesomies. Sí, hem canviat! Els nostres cossos no tenen l’agilitat de la joventut, ni tampoc la nostra pell, marcada d’arrugues, té la suavitat d’abans. Però, de seguida hem parlat amistosament, com antics companys de tota la vida, dels amics i de totes les coses passades amb els companys de jovenesa. Malgrat els anys, encara se li marca aquell atraient clotet quan riu. Continua, com abans essent alegre i riallera. També hem parlat de les nostres vivències personals. Hem sortit del supermercat, parlant com mai m’havia atrevit a parlar amb ella.

Quan érem ben a prop del portal de casa meva, ha sortit la meva dona. La Mònica. Al veure-la, s’han saludat efusivament amb un petó a la galta, com quasi sempre, ho fan les dones. Aleshores m’ha dit:

¾    Vaig a la merceria. Ja torno. Escolta, per cert, remenant roba vella m’he trobat aquest pintallavis, en una butxaca. Aquest color, no l’he portat mai,. Saps d’on ha sortit?

Estava pensant què contestar, quan escolto a la Cristina, dir:

¾    Aquest pintallavis és meu!- Aquestes paraules li han sorgit sense pensar-se-les, sobtadament i, m’he adonat immediatament que la seva cara s’ha envermellit. Tal vegada el record d’un fet ja passat se li ha fet present.

Quants records, quantes coses passades i, quantes explicacions a donar. 

Miquel Pujol Mur