Només amb la pressió del dit polze
del Narcís s’obre la porta de la sala. Igual ha succeït a la porta de
l’ascensor.
¾
Llegeix
la meva empremta dactilar.
¾
I
els nois?
¾
No
et preocupis, està tot coordinat.
S’obre la porta i un robot blanc de
grans ulls se’ls acosta i els diu.
¾ Si us plau els abrics. La sala està a vint-i-tres graus de temperatura. L’aperitiu està servit. Quan vulguin, els senyors.
L’Amèlia se’n fa creus. És meravellós. Una sala gran blanca, impol·luta i adornada tipus nadalenc. L’arbre és enorme, lluent i espectacular. Dues taules, una de petita amb els aperitius i una de gran preparada amb canelobres i espelmes, per a quan sigui l’hora de dinar. Ampolles de cava en glaçoneres plenes d’un gel que fumeja. Copes de cristall i coberts de plata. Sincerament, quasi no sap si tocar-ho de tan meravellós. Un somni fet realitat.
S’acosta al pessebre i a l’arbre.
Intenta tocar un dels ornaments que pengen de les branques. La mà, se li
enfonsa en el no res del gegantesc avet. La seva mà, queda coberta per unes
guspires luminescents. Mira sorpresa al seu marit i, aquest li explica:
¾
És
un holograma. Una imatge fictícia.
¾
No
hi ha una noia que ...
¾
Sí,
per Nadal.
¾
Casar-se,
amb això?
¾
Darrera
novetat. Fa companyia.
L’Amèlia fa una cara tota múrria, un
xic disgustada.
¾
Aquest
pessebre tan gran.- Diu admirada.- Les figures, són de mida natural.
¾
També!
També! No podran dir que som antiquats.
En tota aquesta estona han vingut la
resta de la família. Queden bocabadats, al veure una cosa tan innovadora.
¾
Quin
pessebre Si la Verge i el Nen semblen de veritat.
El Narcís pitja un botó i la Verge
s’avança presentant-los el Nen Jesús. Sant Josep dona un cop de vara al terra i
somriu amistosament, molt complagut.
El Ramonet s’hi acosta i intenta
agafa l’Infant. Però toca un dels cables de la instal·lació. Se sent un “chis”
i surt una mica de fum. A continuació, tot és paorós. La Verge llança el pobre
infant a l’aire i a continuació inicia una dansa frenètica i excitant. L’avi,
prem el boto repetidament; fer un “resset” li han recomanat. Però allò no para,
l’odalisca continua amb el seu ball. La Sami, ho reconeix i un xic excitada
crida.
¾
La
dansa dels set vels, de la Salomé.
El Sant Josep ara s’ha convertir en
un complagut Herodes, que no amaga la seva complaença libidinosa.
S’apaguen els llums. Desapareixen el
pessebre i l’avet. Els de seguretat acudeixen amb els aparells apaga-focs. El
robot dona cops a la paret i persegueix la nena, l’Alèxia, que crida
esparverada. El Marc, desesperat al veure la seva filla a punt d’un atac de
nervis, li dona un cop de cadira al ninot i li esberla el cap. Queda quiet amb
el braços caiguts i només s’escolta que repeteix unes paraules: La nena! La
nena bonica! “Puff”.
Més fum. De la paret surt el menjar
del dinar de Nadal, com si fos una mànega; tanmateix, com una tromba. Tot
llençat de mala manera.
Resum: Han sortit com han pogut. Per treure els cotxes han hagut de forçar les barreres del pàrquing. Han acabat dinant en un Frankfurt que han trobat obert, per casualitat. Però el que és la vida, han acabat abraçant-se, dient que un dinar de Nadal, com el d’aquest any el recordaran tota la vida. Fins i tot l’Amèlia riu, al veure els seus, tan feliços i s’abraça fortament amb el seu home.
No sé què va ser, si el miracle de Nadal, la felicitat d’un dinar diferent i accidentat o, la dansa dels set vels de la Salomé... El mes de setembre, tot just passats nou mesos, eren novament, avis de dos nets. És tan complicada, l’existència humana.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada