CARNAVALESCA

 

Se n’era una vegada un jove que es deia Manel. I us preguntareu qui és aquest Manel, de qual us en vull parlar. Sí, el Manel, és aquell que mai tenia un duro, bé,  vull dir un euro, que no fa tant de temps que va començar aquest conte. El Manel, és un noi amant del batibull, la gatzara, dels trencaclosques, no dels de cartró, els seus eren més grossos i sentimentals. Vint anys, solter, el pare s’havia mort fa uns anys i, va ser quan es va començar a esgarriar del tot. La mare, es va casar amb un altre home i viu feliç. El padrastre no és garrepa. Vull dir que no li manca al nostre amic, ni llit, ni taula, ni tampoc uns quants diners, justos per anar arrossegant-se de bar en bar. Només hi ha un petit desfici en aquesta història, al Manel no li agrada treballar, ni tampoc estudiar. Viu del que cau. Un petit treball per aquí, que no cansi gaire. Una petita malifeta per allà. Jugar a les cartes, - hi té bona mà-. I a viure, que això de treballar, va ser un càstig diví i, suposa que en tants mil·lennis, ja esta caducat, fora de termini.

Doncs al Manel, perepunyetes, ha estat afortunat. Li ha tocat el Bono Loto. No us podeu imaginar la pila de diners que li han anat a les butxaques. No els sap ni comptar. No és desagraït, ni té mal cor. Ha pagat generosament tots els seus deutes. Ha donat calers a la mare i al seu home, perquè se’n vagin de vacances. Però noi! Encara li’n sobren molts, no se’ls acabarà mai. Aleshores, mira el calendari i es diu:

¾    Ostres! Ostres! I ostres! Comença el carnaval.

¾    On aniràs?- Li pregunta un dels seus amics.- Aquí al poble ja ho saps, com sempre: quatre carrosses, quatre disfressats, “pachanga”, soroll i s’ha acabat.

El Manel mira al seu voltant i observa en una postada, un llibret d’una agència de viatges. En primera plana una fotografia de gòndoles i travessant la presentació una banda ampla, transversal, que diu: “CARNAVAL A VENÈCIA”. El Manel, fulleja el llibret i comenta:

¾    Ja està! Me’n vaig de Carnaval a l’Adriàtic.

Dit i fet. L’endemà pujava en un avió en direcció a l’aeroport de Marco Polo. No hi ha com tenir diners, per a què tothom s’afanyi a satisfer el desitjos de l’afortunat.

No va perdre el temps, el nostre amic. Arribar a l’hotel, a prop de la plaça Sant Marcos. Llogar un vestit i una màscara, sopar un xic i a voltar. Quina disbauxa, què diferent a la del poble. Quin luxe, quines dames, als senyors no els va fer gaire cas. Però les senyores lluïen tan galanes!  De sobte, al tombar una cantonada la va veure. Això era una dona, quins moviments, quina bellugadissa, allò era indesxifrable. Portava una màscara amb una piga a cada galta. El Manel va quedar esmaperdut. Va notar que ella el mirava i la llum dels seus blaus ulls de gata, li va eclipsar el pensament. El va arrossegar enmig de la plaça, a una zona apartada, exclusiva. Passaven alegres cambreres i servien xampany i licors, a dojo. Tothom bevia i bevia. El Manel, malgrat ser un tarambana, està poc acostumat a tot aquest remoli engrescador. No va poder resistir-se i va perdre la raó. La dona, li xuclava el poc enteniment que li quedava, bevent sense parar i dansant com mai ho havia fet. Esgotat i borratxo, la dona el va portar a una habitació desconeguda i, a un llit. El nostre jove no va saber res més, va caure rodó fins unes hores més tard. Al despertar, va adonar-se que la bella senyora roncava al seu costat, també ben beguda, però va veure que la dama no era tal dama, sinó un jove ben dotat. Immediatament va tocar-se certa part i va respirar alleujat: la seva, estava està intacta. Segurament, el excessos d’alcohol, van evitar danys majors. 

Ensopegant-se amb la gent, rodolant per les escales del ponts, sense escoltar a ningú que el cridés. Va córrer fins a l’hotel, va fer la maleta i, pagant el preu que fos va tornar a embarcar rumb a casa. 

Com ha canviat, el Manel, després de la seva aventura veneciana. Ara és un home seriós, treballador i s’ha casat amb una bona noia i tenen dos fills. Per res del món, escolta a ningú que li digui paraules insinuants o entabanadores. 

L’únic record de tot és, quan mira la seva dona i, els seus ulls blaus, li recorden, els d’una màscara que, una vegada el va embogir. Mai ha explicat a cap persona la seva aventura carnavalesca. 

Amics meus, aquest conte s’ha acabat i, el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure. 

Miquel Pujol Mur