La sala dels ordinadors de control és molt gran. En les parets una trentena de pantalles, mostren totes les plantes dels grans magatzems. Per les diferents seccions encara es mouen ràpids els reposadors, que acaben d’omplir tots els prestatges, sota l’ull vigilant del cap de sector. Les pantalles, canvien constantment de posició, per permetre observar cada racó. Res s’escapa a la mirada dels ulls electrònics. Les parets de la sala estan pintades majoritàriament de color gris suau, que dona una sensació de tranquil·litat, seguretat, calma i autosuficiència, necessàries per a les cansades hores de vigilància. Condicions indispensables, per a un treball tan esgotador, com observar les malifetes i les picardies de la gent. Gent de tota mena. N’hi ha que acudeixen a comprar el producte de sempre, molt sofisticat, a millor preu. També, els que cerquen el preu més econòmic.
Entra el director de gran magatzem,
situat en una zona de bon poder adquisitiu, però envoltada de barris obrers,
poblats per gent de diferent índole.
Després d’un “bon dia” cordial.
assenyala la gran pantalla central i diu:
¾
Senyors,
unes paraules del nostre director general.
Un senyor, ben vestit i encorbatat,
saluda amb un ampli somriure i, enraona
pel televisor. Les seves paraules són amb to agradable però, serioses.
¾
Apreciats
col·laboradors, ha arribat el dia de les rebaixes. Tots sabem, el que això
comporta. Jo, tinc un net petit, que li diu “la guerra”. Una invasió
desorganitzada, del nostre temple de treball. La majoria, crec que ja té
experiència d’anys anteriors, però com sempre, no em canso de repetir: seny,
serietat i tacte. Mai, hem de donar cap mala imatge. Senyors, com diu el meu
net: anem a la guerra, però no, amics, només és una batalla més, del dia a dia,
que hem de guanyar. Confio en vostès i, en el seny que sempre m’han mostrat.
Els deixo per a les darreres instruccions, amb el senyor Fontcuberta, director
de l’establiment. Ja ho saben, si tot surt correcte, hi haurà una petita
recompensa. Bona sort.
S’apaga la pantalla. El director i,
els caps de planta, acabem de fer les darreres advertències.
¾
A
veure, els dels ordinadors vigilin amb cura i, avisin a les persones de plantes,
el que observin. Personal de planta, serietat i malgrat tot amabilitat,
escoltin abans d’actuar, l’avís i l’explicació de la sala d’observació. Els ulls,
que mirin, però vostès, callin, la seva presència ha de ser invisible, mai
actuïn. Vostès, no van uniformats. D’acord.
Tothom, fa un cop de cap
d’assentiment. El cap de secció més vell, es dirigeix a tots.
¾
Recordo.
Si algú ha d’escorcollar a algun client, sempre ha de ser del seu sexe. Hi ha
matrones, al magatzem dos.
Aleshores, mira a un costat i diu,
sense assenyalar a ningú.
¾
Un
any, hi va haver un escàndol que sempre hem d’evitar. Us recordeu d’un xicot,
que van llogar com a reforç i, va voler registrar a una dona i, al tocar-la, ella
va començar a cridar que la volien violar. Va venir la policia, va fer un
atestat i, sort vam tenir de la meva amistat amb el comissari i, que la dona
era força coneguda d’altres ocasions i llocs. Però, el pertinent sopar, el va haver
de pagar l’empresa i, no va ser de rebaixes.
L’home respira un xic i continua:
¾
Els
de portes vigileu, que sempre, els camells, aprofiten l’ocasió per vendre la
seva mercaderia i, aquest no és el nostre negoci. També, els nostre amics habituals,
els buidabutxaques. Uns altres, que m’heu de vigilar, són les parelletes joves que
de vegades es volen colar en els emprovadors i, no per emprovar-se la roba. Vigileu
sobretot a les senyores de vestits amples i faldilles llargues, ja sabeu el que
s’hi pot amagar. Una vegada és volien emportar un pernil sencer. Ai! Me n’oblidava!
No us oblideu tampoc dels senyors que toquen el ... a altres senyors. Ull! Dels
que pretenen canviar les etiquetes del preu. Senyors! Al seu lloc, que d’aquí
de quinze minuts, comença la gran batalla.
Les portes de l’establiment tremolen
de les empentes, que els donen la gran quantitat de possibles compradors, que
vol envair l’establiment. Les persones semblen, ben bé, els pirates del Carib,
disposats a l’assalt del vaixell contrari.
Són tan necessàries les rebaixes? Com per perdre el poc seny d’una part de la humanitat. De vegades, serveixen per omplir la casa d’andròmines, que després del primer dia, ningú es tornarà a posar mai més.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada