INTENT DE DIÀLEG AMB UN ÀNTIC ÀMIC

Avui, diumenge, estic molt content, vaig a trobar-me, de nou, amb un company de col·legi. El Joan i jo, havíem estat uns companys inseparables en l’època escolar. Després, tots sabem el que passa, uns, poden anar a la universitat i, aconsegueixen estudiar una carrera i, els altres, han de començar la vida des de posicions socials més baixes. Malgrat tot, tothom ho deia, érem uns amics controvertits, estranys, ningú entenia perquè érem, carn i ungla. Ja que els nostres caràcters, eren completament diferents. Jo era positivista, sempre ho veia tot fàcil i, sempre corria al davant per enfrontar-me amb qualsevol nova aventura. Rebia sempre, més d’una bufetada. El Joan, de bon principi, tot era difícil i, sempre esperava que el món li solucionés els problemes, en lloc de fer-ho per si mateix. Per ell, tot eren entrebancs a la vida. 

El seus pares tenien diners i, el Joan va anar a l’UAB. Jo vaig iniciar la meva singladura obrera com a simple oficinista. Després, no sé quin camí va seguir la seva vida. Fins la setmana passada, que ens vam trobar en una celebració d’antics alumnes. Aleshores, ens vam abraçar i, vam quedar per reunir-nos avui, en aquesta cafeteria del passeig. 

En arribar el saludo i, vaig a fer-li una abraçada però, el Joan es limita a donar-me la mà. Té el mòbil, damunt la taula. Com sempre, he estat jo qui ha iniciat la conversació.

¾    Bé, Joan, com va la vida. De què fas?

¾    Treballo a l’Ajuntament en el departament d’impagats. Ja saps, perseguir als morosos.

¾    Ah! Però no vas anar a la Universitat. Què vas estudiar?

¾    Res! Vaig començar Medicina, però ràpidament em vaig cansar. Com que el meu pare tenia un conegut a l’Ajuntament, m’hi va col·locar. I tu?

¾    Jo treballo en una assessoria mercantil. Molta feina i, de vegades surt algun benefici complementari. Si aconseguim bons resultats, al tancament de l’any.

¾    Quina pressió, jo no sabria viure. Objectius dius, quin disbarat. Jo mira, de dos quarts de nou del matí fins a les cinc de la tarda. Demà ja tornarà a sortir el sol.

¾    Bé! Malgrat tot, som uns afortunats que tenim feina i, cobrem per anar vivint. N’hi ha d’altres que ho passen molt magre.

¾    Sí, tens raó! - Va mirar el telèfon, no sé si per si hi s’havia algun missatge o, per mirar l’hora. 

Veient que la cosa no funciona prou bé, he intentat introduir altres temes a la nostra xerrada.

¾    Que et sembla la política? Aquest, el president ... - No he acabat la pregunta perquè inquiet, m’ha interromput.

¾    Uff! De política ni parlar-ne. Prou que n’escolto, a la feina.

¾    Què et sembla, això del Barça i l’àrbitre.

¾    Cony! No parlem de futbol, prou merder que hi ha. No val la pena discutir-ho.   

¾    Actualment hi ha programes de televisió que són esgarrifosos.- He provat, a veure si trobava algun tema que li fos plaent, per enraonar una estona més.

¾    Sí, tens tota la raó, però ja s’ho faran.- Va tornar a guaitar el mòbil. Em posava nerviós. A més ell, no feia cap esforç per encetar una conversació, sobre alguna cosa que li agradés.

¾    Jo vull comprar-me un cotxe nou. Quin et compraries?

¾    Jo, cap. Entre això de la gasolina i l’electricitat no és el moment de fer cap inversió. Aprofita el que tens. Consell d’amic. Jo prefereixo anar a peu, no tinc cotxe, ni moto, ni tant sol una bicicleta. A peu, com Jesucrist.

¾    I la família què opina?

¾    Família? Tampoc en tinc. Va haver-hi una vegada una noia però, no vaig superar els dubtes i, ho vaig deixar. 

Estic desesperat, no sé de què parlar. Ell continua mirant el telèfon. Finalment  he optat per parlar de l’església:

¾    Què et sembla el Sant Pare?

¾    De religió ni intentar parlar-ne. Tema tabú!

¾    Collons!! -Vaig exclamar.- Joan de què parlem, de les dones?

¾    Calla que dius! D’això ni se’n parla. Seràs innocent, tal com està la situació.

¾    I la música no té interessa, Joan?

¾    Quina música! Et refereixes a aquests que surten cridant o amb cançons ofensives o inintel·ligibles., No, ni molt menys. 

Caram! Caram! Caram! He mormolat per mi mateix. He pensat: potser l’art, li interessa, provaré a veure si així aconseguim trobar un tema per enraonar. Però, en aquests moments, el Joan aixeca el dit i em diu :

¾    Un moment, m’ha arribat un missatge.- I agafa el telèfon.  

Comença a donar ditades amunt i avall, algun cop somriu. Em mira i fa un somriure, que més aviat, és una ganyota, s’aixeca i em diu:

¾    M’ha encantat parlar amb tu. Ens hem de trobar un altre dia. És interessant comunicar-se amb els amics. 

Em dona una mà tota flàccida i tova, i marxa. Demano al cambrer la nota de la consumició i m’adono que també hi ha, a més del meu cafè, el whisky que s’ha pres el meu amic.  

Déu meu! Hi ha persones que no canvien mai, per molts anys que passin. 

Miquel Pujol Mur