El moderador passa la paraula a Míster
Y.
¾ Què li sembla? – I, l’assenyala amb la mà.
Aquest com que ha tingut més temps, comença
la seva diatriba, amb veu més forta i segura.
¾
Per
a mi, això és una fotesa, que no té cap importància. Jo crec, que el millor que
poden fer, és trencar la cadira i, que serveixi per cremar-la la nit de Sant
Joan. Des de petits, hem après aquelles divines paraules: Mort el gos, s’ha
acabat la ràbia. Si no fossin divines, ho haurien de ser. Però, apreciades
persones d’aquest país, si nosaltres manessin, amb l’ajuda internacional dels
xinesos, ja no hi hauria en aquest món una andròmina com aquesta. Voti’ns, que
som el millors, no d’ara, sinó de sempre. Res de solucions ancorades en el
passat. Nosaltres construirem un nou país, on hi hagi molta feina per a tothom,
encara que sigui mal pagada.
¾
Gràcies,
Míster Y. Les seves paraules, són molts reveladores del seu pensament
ideològic. Com darrera persona ens dirigirà la paraula Herr Z.
¾ Doncs què he de dir? He escoltat les paraules dels meus opositors i, m’he adonat que no en saben res, de generositat. M’imagino una pobre velleta, que des de la seva humil casa, (no donen per a més, pensions, això és un fet contrastable) enyora la seva cadira de sempre. Aquella companya inseparable que li va regalar, la nit de noces, el seu difunt marit. Aquella cadira que l’ha acompanyada sempre, no n’ha pogut comprar cap més. En aquesta cadira ha criat al seus fills, ha vetllat la seva sogra i, ha rebut el darrer sospir del seu estimat home. Ara, ja gran, en aquesta cadira espera ansiosa, la visita dels fills i dels nets. Vosaltres, estimat poble, creieu que s’ho mereix? Quan gràcies als vostres vots, governem, us prometo, que en la primera partida pressupostària, arreglarem la cadira.
Segueixen unes poques paraules de
comiat del moderador i, els tres oponents marxen per la mateixa porta per on
havien entrat. Un micròfon, mal tancat, capta les seves darreres paraules:
¾ I si ens n’anéssim a sopar al Mil Meravelles. Els han portat de Galícia unes ostres, nano, quines ostres. Com que ho paguen les dietes.
El moderador per tancar
l’esdeveniment, agafa el seu micro i diu:
¾ Ja han sentit els nostres futurs governants. Tampoc esperava cap promesa, ni cap solució. Perquè, les paraules d’abans d’unes eleccions, no sé per quina raó, mai no es compleixen. Fins un altre debat. Noti’n que cap d’ells s’ha adonat del got d’aigua, això que ens fa tanta falta. Potser un dia trobarem alguna persona que vulgui, de veritat millorar aquest cony de país.
Al matí entra un empleat de
l’”atrezzo” agafa la cadira , se la mira, llença el got d’aigua a la paperera,
malgrat sigui ple, i diu:
¾ Més val que la foti al contenidor. Donen tantes falses solucions, que no hi ha cap esperança.
Hi ha tantes coses i, causes pendents per arreglar, que no arribaren mai a veure-ho tot solucionat. Però, n’hi ha, que viuen força bé.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada