Només és immensament ric aquell que sap limitar el seus desitjos. Voltaire
En el taller i al magatzem, un batibull de mobles per reparar. Que si una cadira, que si un tros de finestra i, fins i tot, una taula que espera ser envernissada. Un fotimer d’estris, que esperen el moment de ser acabats.
Pren nota de les mides de l’encàrrec a fer. També de la feina feta avui i de la pendent de fer. Tanca els finestrons del taller i, finalment la porta. Camina per damunt les lloses, que sobresurten del terra, dels carrers del petit poble, procurant no perdre l’equilibri. S’atura a la porta del bar i, instintivament mira el cartell anunciador del local. És una obra seva dels primers temps de viure en el poble i, observa molts detalls a millorar. Però, interiorment n’està orgullós i satisfet, va ser l’inici d’una nova vida. Entra i es beu una cervesa i, es posa a parlar una estona amb els amics.
El Joan era un empresari d’èxit, fins un dia que va veure com un company, i amic, es va suïcidar. El va afectar tant, que llavors el seu cervell es va rebotar, es penedia de tot l’aconseguit. De vegades, vagava pels carrers sense rumb. Es perdia en la mateixa oficina i ,anava a veure el seu soci com sino sabés el que aquest havia fet i, que ja no hi era, definitivament. Aleshores s’asseia, en la cadira on ho feia l’amic i, s’endormiscava. El cos dormia, però, el cervell, no. Com un cinematògraf en marxa, revivia la seva vida. Allò, que tant goig li havia produït en el passat, ara li generava un gran desfici.
Finalment, els seus fills van prendre la direcció de l’empresa i el Joan va anar a un balneari a descansar. Va millorar, però el seu pensament fugia de qualsevol temps anterior. El seu matrimoni, havia passat la crisi de molt anys de vida conjunta. Eren dos amics, que convivien. La foguera de la passió, feia anys que s’havia apaivagat. Els fills, eren casats i, governaven amb mà ferma el timó del vaixell industrial.
Llavors, el Joan va voler començar una nova vida. Una vida tranquil·la i reposada. Sense cap neguit. Va parlar, primer, amb la seva dona i van acordar no separar-se judicialment i, continuar essent matrimoni, però cadascú fent la vida que més li agradava. Amb el fills, van pactar una acords econòmics que els permetien, a tot dos, retirar-se i viure lliurament. El Joan, va marxar al petit poble de muntanya de la seva infantesa i, va iniciar-se en el treball del seu avi: fuster.
Poc a poc va anar aprenent l’ofici i va començar a fer treballs per a la gent del poble. En principi, van ser treballs senzills. Però obligat per la seva mateixa forma de ser, aquella que el va fer forjar una empresa de primer ordre, va anar obligant-se a fer més i més. Tornava a ser aquell jove de vint-i-pocs anys a qui les hores no importaven per aconseguir l’èxit.
Però el cos no perdona Sí que havia enfortit les seves mans i també el seu cos, però malgrat tot ... l’edat colpeja i cada cop se n’adona més. El seu cos nota el cansament. Alguna nit el dolor, el fa mal dormir. Al matí, li costa més aixecar-se i mantenir l’equilibri. Però l’afany de fer, malgrat que no sigui per necessitat - el diners no són el seu problema -. el fa obligar-se a baixar al taller.
És mira el petit magatzem, massa petit hauria de buscar-ne un de més gran, potser el veí li llogarà aquella quadra que no fa servir.
Pobre Joan, avui treballant una fusta amb el ribot s’ha trobat lassat del tot. Ha cercat una cadira i s’ha assegut. Mira l’eina i ni s’adona que li cau. Les seves mans han perdut la força i, no aguanten el mínim pes. El cor li batega descompensat. Els ulls també es neguen a veure. Només una espècie de núvol tebi li puja al cap. El Joan, poc a poc, es plega sobre sí mateix i cau de la cadira. a terra.
Pobre Joan, sembla, ben bé, un gros ocell que ha mort, i ha quedat com un petit munt a terra. Només encara vaga un record en el seu pensament; Demà he de fer ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada