La Maria, va tota concentrada en el què vol comprar, a la verduleria. A l’arribar a la cantonada del passeig, ensopega violentament amb un altra dona, que també sembla va despistada. La dona una mica més jove, explota amb veu alta, plena de recriminacions prou punyents.
¾ Mare de Déu Senyor! Com va vostè pel carrer! Què no vigila. Deu anar pensant en les musaranyes.
La Maria es pica per les paraules
acusadores de la dona.
¾
I
vostè què? Tampoc deu anar gaire atenta. Em podia haver esquivat o, parar-se.
¾ Ai! Dispensi, es que vaig tard, per recollir els nens a col·legi. Oi! Què porta vostè, penjat rere de l’abric.
La Maria s’esvera. L’abric és nou li
ha regalat el seu home per l’aniversari de noces.
¾
On!
On!- Exclama neguitosa.
¾ Miri! Miri! Ai! No és res. Vigili a les cantonades.
La Maria continua el seu camí. L’altra dona desapareix ràpidament. Més tranquil·la la dona mira la bossa de mà. S’estranya, per què és oberta? Ostres! El moneder no hi és. Corra apressada a la cantonada. No hi ha ningú al carrer.
Són aquelles coses que passen.
Diàriament amb mil estratagemes els lladres roben molts objectes a les confiades persones.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada