La casa és com moltes de les cases per passar l’estiu i la part agradable de l’any. Construïda a preu econòmic, en una parcel·la d’una de tantes urbanitzacions, situades a vora d’un poble. Té els mínims serveis de llum, aigua i un pou negre, per la latrina. Les blanques parets són de construcció senzilla. La teulada mostra ufana el brillant color terra de la seva nova fabricació. A un costat, es veu la porta del garatge. Està envoltada per un trosset de terreny, on hi cap un minso hort i una mica de jardí. En el tros sobrant de terreny hi ha un parell d’arbres, que resten del bosc que havia hagut segles abans. Donen una bona ombra.
Un home d’una trentena d’anys és cepat de cos i de pell morena. Els seus cabells són negrosos malgrat, s’hi entreveu algun que altre de canós. Ni prim ni gras, mostra en la negror dels seus avantbraços, que malgrat sigui de ciutat, passa moltes estones treballant en el seu hort. El seu molt estimat hort.
La dona d’aproximadament la seva edat, va tenyida de rosa i és certament una mica rodanxona. Rega les plantes i flors del petit jardí.
El seu fill i un amic corretegen rere una pilota en l’espai restant entre el jardí i l’hort. Els pares, gent de ciutat, tenen por que surtin al carrer, malgrat que a la urbanització són certament un xic més permissius. A prop de la casa hi ha el bar, on és reuneixen la gent jove, amb motos i cotxes.
El dia és radiant i, el cel blau
anima l’esperit per fer coses. La dona que ha entrat a la casa a preparar el
dinar, torna a sortir amb el propòsit de llegir una revista del cor, sota un
para-sol.
Posa l’escala recolzada al tronc i,
un cop ja engarristat dalt de l’arbre, crida al seu fill:
¾
Nico!
Donem la corda.
¾
La
corda, quina corda.- contesta desganadament el noi.
¾ Quina ha de ser, aquesta de terra.
El Nico gens content allarga la corda al seu pare.
El pare demostra clarament que és un
home d’oficina i, que les manualitats no són el seu fort.
¾ Nico, Nico- crida la mare.- aguanta-li l’escala no veus que es belluga.
El xicot mira amb enveja al seu amic
pilotejant la pilota. Cop de peu amunt, cop de peu avall. L’escala no gaire ben
posada al terra tremoleja.
¾ Va Nico !- diu la mare agafant-s’hi també.- Que ni per aguantar–la ho fas bé. Almenys ves a la cuina, i vigila el foc i abaixa’l un xic.
El cel s’enfosqueix. Per fi l’home
baixa de l’escala però, patina en un esgraó i cau a terra. La dona, el vol
aguantar en la caiguda, per què no es faci mal. Més no pot, no té prou força i
davalla damunt el cos de l’home.
¾
Ai!
L’esquena – Es queixa l’home.
¾
Ai!
- Es queixa dona.- Quin mal el maluc.
Però, finalment, aconsegueixen
aixecar-seu del terra. L’amic al veure el gronxador muntat s’hi puja i el
balanceja amunt i avall, endavant, enrere, fins que un del nusos mal nuat
cedeix i cauen seient i nen per terra.
¾ Ai! El cul.- Es queixa el menut.- Li diré al meu pare.
De sobte se sent un crit a la cuina:
¾
Mama!
Mama! No sé com s’apaga el foc.
¾ Mecàsum, el crio!- diu la mare tota enrabiada, mentre corre coixejant cap a la casa.
Mentrestant el cel s’ha tornat negre i comença a plovisquejar. De la finestra de la cuina surt fum. L’home, tot coix, malgrat es posa una mà a l’esquena no pot córrer i, queda xop en un instant.
Quan per fi entra a casa la seva
dona asseguda en una banqueta plora i exclama:
¾ El dinar s’ha cremat. Com a la tarda tornàvem a casa, no hi ha res per menjar.
L’home es recolza a la paret i sorrut
pensa ple de contrarietats. Al cap d’una estona de la butxaca del pantaló treu
la cartera, mira i comenta:
¾ Menys mal encara tenim la targeta de crèdit. Anirem al McDonald’s del poble i, una cosa o altre menjarem. Vestiu-vos bé.
Es canvien de roba. Treuen el cotxe del garatge. Plou tant que a la sortida el pare no veu ben bé la porta. Rasca en el pedrís i abonyega el parafang.
Mal dia! Malastrugança! Què hi anem a fer?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada