Fa llàstima dir-ho, però hi ha coses que no es poden negar; jo, l’Abel, ho he perdut tot. Volia ser un gran futbolista, però la meva ossada, no era la millor per córrer i competir amb els altres. Una mica bo, en el toc de pilota. Algun que altre malabarisme amb els peus. Però, quan havia que d’enfrontar-me amb força a un altre jugador, jo sempre sortia perdent.
Finalment, vaig comprendre o millor dit.- per què utilitzar eufemismes, l’entrenador em va confirmar que el club havia donat la meva fitxa de baixa i no comptaven amb mi. Vaig cercar altres clubs de menys categoria i, la resposta sempre va ser la mateixa: Sí, ets un bon centrecampista però, noi cada any estàs, com a mínim, un mes lesionat. Et trenques massa. Com amics, et donarem un bon consell: busca’t una altra forma de guanyar-te la vida. Ets jove encara.
Havia abandonat tot rere el futbol: Els estudis, fins i tot, sortir amb els companys de col·legi i, també una xicota que m’estimava molt. Però per què lligar-se amb cap noia. Ves a saber, tots els “futboleros” tenen les millors models o misses, com a parelles. Per què jo no, si havia de ser el millor futbolista, de tots els futbolistes del món.
Sense estudis ni preparació, vaig anar rodolant per la vida. Primer, un treball que no em va agradar, encara en aquell temps tenia ínfules de ser reconegut com el millor. Després, gradualment les meves pretensions van haver de baixar d’esglaó. Ara, ja no era aquell noi que prometia tant. Per al món modern, no tenia prou preparació, em mancaven estudis. Ara, simplement era, una mà d’obra que no havia de ser gaire cara, per poder ser força rendible. Finalment, vaig trobar treball, gràcies al pare, en un centre de jardineria.
Regar i plantar plantes, portar rams a domicili, guarnir amb flors les esglésies per als casaments, segons el plànol que m’havien entregat anteriorment. Sincerament, treballar en una feina senzilla, sense gaire maldecaps i anar fent. Que la vida és prou llarga.
Un dia en un carrer vaig trobar en un tros de revista escrites les següents paraules : La veritable amistat és com la fosforescència, resplendeix millor quan tot s'ha enfosquit. Firmat: Rabindranath Tagore.
Enmig del carrer em vaig fer un fart de riure. Reia i em doblegava per la cintura, no perquè em fes gràcia, sinó del dolor provocat pels trists pensaments, a l’adonar-me de la meva vida actual: Ajudant de jardiner, abans la gran promesa de l’esport. Ara si que la veia i, la tocava, la gespa, però, era amb les mans per adornar parterres. On era, aquest amic que m’havia de salvar?
Una tarda en sortir de treballar va
passar davant meu un preciós cotxe d’importació i una veu em va cridar:
¾ Abel, puja!
Sorprès ja que no reconeixia a l’home
que conduïa el vehicle, m’hi vaig acostar. Jo, encara anava vestit amb la
granota de treball. La porta era oberta i, una mà es va posar damunt del seient,
dient-me:
¾ Asseu-te d’una punyetera vegada, si us plau!
Dubtant vaig entrar i me’l vaig mirar detingudament. Aleshores, el vaig reconèixer, el germà gran de l’Annette, aquella noia que vaig deixar sense cap mena d’explicació
Em va mirar a la cara i després a la
roba i aleshores, va comentar:
¾
Bona
roba i bona feina per a una gran promesa del futbol. La veritat, jo no me’n
recordava, de tu. Vas ser un carallot durant molts anys, pensant que series el
rei i, no et va sortir bé. Quina pena! Però pensa que a vegades una lliçó de
humilitat, és la millor medecina. No, no et moguis, ja sé que les veritats
cremen per dins. Però havia de buidar tot el menyspreu que sento.
¾ Deixa’m! Per a raons ja en tinc prou amb les meves. No necessito sentir-ne més. - Vaig respondre-li, mentre buscava la maneta d’obrir la porta. Si aquest havia de ser l’amic fosforescent, més valia oblidar-se del Rabindranath Tagore, per molt savi que hagi estat.
Continuarà ....
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada