Em va agafar fermament del braç i em
va forçar a continuar assegut.
¾ No he vingut per interès meu, desgraciat il·lús. Hi ha una noia, que malgrat donar-li trenta mil consells, no deixa de parlar de tu. La vas ben bé encisar, malparit, i no la vas valorar suficient. Ella t’estimava de veritat i, desgraciadament, encara t’estima. Et porto a casa teva, et canvies de roba i, et deixaré en una cafeteria on t’espera. Desitjo que surti bé, per ella. Vull que la meva germana sigui feliç, perquè com a germà, l’estimo. Si veus que ha d’anar malament li expliques i la deixes. Arreplega tot el que tinguis i, fot el camp del país. Si no et perseguiré per tot arreu i acabaràs demanant almoina pels carrers, si jo puc. Serà una amarga manera de que paguis els psicòlegs, que han estat necessaris per consolar-la.
Em va deixar a la terrassa del Nàutic davant el mar. No crec, que se n’anés massa lluny i suposo que ens va estar observant.
Vaig reconèixer la seva melena a l’instant
i m’hi vaig aproximar sense fer soroll. Era ella, la bonica Annette, de sempre,
però, a la seva cara és marcaven les cabòries que havia sofert durant aquells anys.
Me la vaig mirar i em vaig asseure al seu costat agafant-li les mans. Es va dirigir
a mi, amb una mirada dolça, com feia temps que no m’havia mirat ningú. Va
començar a parlar:
¾
Abel,
perdona, t’ho haig de dir, perquè malgrat estimar-te com t’estimo em surt de
dins. Almenys, ho he de dir una vegada. Ets un cabronàs. Per què em vas deixar
de cop i volta sense dir-me res? Simplement,
desapareixen, cercant què?
¾
Ai,
Annette! Moltes vegades els homes correm cercant coses intangibles, la fama,
els diners, el ser conegut arreu del món i, finalment t’adones que només són
uns quants el que arriben a la glòria. Tots els altres, palla que crema. Passats
els anys, veus les equivocacions comeses, de la gent ferida que vaig deixar
enrere, tu la primera, però els meus pares, també van sentir la insolència, del
que volia conquerir el món. El món és una roda, que volta i volta i, normalment
no para per a ningú; només uns quants afortunats, poden agafar-s’hi.
¾
Tampoc
m’has buscat, després.
¾
Ai,
Anna. Deixa’m dir-t’ho així. Tu, no saps el penós que és presentar-se
arrossegant els peus, amb la cua entre les cames i amb les mans buides, sense
res per oferir.
¾
El
maleït orgull del mascle. Jo sí que m’he mogut. Vaig haver de vèncer la
voluntat del meu germà, perquè et vingués a buscar.
¾
Prou
clar, que m’ho ha fet veure. M’ha deixat
com un drap brut.
¾ Ho has estat. Jo encara t’estimo. I tu, sents alguna cosa per mi? Quan ho tinguis clar, em telefones. Aquest és el meu número.
Llavors vaig estar jo, el que a va agafar
de la mà. Sense deixar-la aixecar, la vaig mirar als ulls i, vaig dir:
¾ Per què esperar? - Agafant-li la cara, li he vaig fer- per sorpresa- un petó, que ha estar, immediatament, correspost. Entre llàgrimes ho vam tornat a repetir.
Mai més no ens hem separat, amb una vegada va haver-n’hi prou. La seva família, prou rica, em va ajudar a comprar el centre de jardineria. No me’l va regalar, com creuen alguns. El seu germà ha esta un gran amic, sempre acompanyant-nos i vigilant-nos al mateix temps, amb la seva esposa i fills. Fins a veure el favorable canvi de la seva germana. Ara, és el meu millor amic.
La meva feina més dura, actualment és aconsellar el meu fill, per a què no es deixi engalipar per promeses, que potser no es compliran i, que no deixi mai els estudis, per l’esport. Déu meu, quina lluita.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada