UNA DE BRUIXES I

Sincerament, hi ha dies que desitges estar tranquil a casa. Amb la xemeneia encesa, veient la flama dansar, amb divertida connivència amb les altres. Aplegades, alegren l’estudi i la biblioteca. Dies de pau, on llegir un llibre, és un senyal de llibertat. Sí, de llibertat i de fer volar el pensament, en els mil espais que ens obre la lectura. 

Però, en aquestes sona el telèfon, amb aquell to de timbre que alerta, fins i tot, a la meva endormiscada gata.

¾    Digui’m? – Responc, una vegada he pres el telèfon de la tauleta.

¾    Sr. Rius! Tenim un enorme problema.

No reconec la veu, malgrat que el seu so, sí que em recorda algú. Però, la seva excitació és tan gran, que me la fa desconeguda.

¾    Sí! – Contesto.- Perdó, vostè és ...

¾    L’Arderiu, el secretari del Bisbe.

¾    D’acord! Digui’m el que sigui, però poc a poc; no es deixí portar pel seu neguit.

¾    Una foguera, a la muntanya, entremig dels arbres, una bruixa, el dimoni, un ritual demoníac, potser un aquelarre. 

He de dir que les seves incoherents explicacions no m’aclareixen la situació, Bé, explicació cap n’hi una, només un seguit de noms sense gaire sentit, en aquests anys del segle XXI. Ja ho sé que la tradició de les bruixes, és molt arrelada en el nostre país. Altafulla, Sant Feliu Sasserra, el Lluçanès, el Pedraforca, la Quar, Girona, Canigó, Arbúcies, Viladrau, etc. N’hi ha tantes que la seva enumeració ompliria pàgines i pàgines. Però ara ... l’any 2023? Potser és una mania o, tal vegada el mal somni d’un alcalde no elegit. 

Mes, al secretari del Bisbe no li puc dir, que no. A més, deu ser una ordre directe del Bisbe, més aviat.

¾    Sr. Rius!  Deixi-ho tot i marxi a veure aquest desfici. Vostè és el perit d’assumptes demoníacs i, el Bisbe i, el Bisbat, que li tenen completa confiança, admeten totes les seves despeses. Però no esperi gens, marxi ara mateix, no sigui que la situació arribi als diaris i es munti un Sant Crist. Oh! Déu meu! Tingueu misericòrdia d’aquest país. Ja anem ben malament, només ens faltaria una bruixa. I segons de quin partit pitjor... 

Pensant en les seves paraules, ordeno les meves idees i, em dic: És que les coses, no venen perquè si. El solstici d’hivern, les falles de la revetlla de Nadal,  tot tradició  i, tot en la foscor de la nit. 

Però bé, la fe és la fe, i els meus honoraris tampoc són gens econòmics i, clients com el Bisbat, no n’hi ha gaires. He marxat cap a la muntanya, fosca i ennegrida pel fum d’un incendi de fa pocs dies. M’espera el Cap dels Mossos i de seguida m’acompanya on tenen presa la bruixa. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur