Ves per on, això serà divertit. Capgirant caixons, a la calaixera de la seva habitació, em surt una caixeta de fusta descolorida pels anys i, les moltes vegades que s’ha fet servir. Que hi trobo? Papers esgrogueïts. Un contracte de la compra i venda de la finca. Papers de compra de terrenys, també marcats pel pas dels anys. Una fotografia de la Lizzy jove, amb l’avi i el seu germà, i més de tota la família durant una pila d’anys. Veig moltes de la mare de petita, del seu casament. Del de la meva tia. Jo i la meva germana amb mil poses i llocs diferents. Sota de tot, mig amagat per altres papers, un feix de cartes curosament lligades amb una cinta rosa i, un diari íntim. Malpenso, aficionada que és una, a les series televisives, que encara em sortirà algun estirabot familiar.
Deslligo el paquet i començo encuriosida a llegir. La sorpresa és meva. Segons les diferents missives l’avi, era de geni prompte i de mà lleugera. Quinze anys més gran que l’àvia, amic de saraus, de gresca, de beure i de jugar. La iaia, era una noia acabada de sortir d’un convent. Pel seu marit, l’home que nosaltres estimaven com a avi, era una bleda acabada. La Lizzy, confessava que el seu home, no li trobava cap gràcia i, la salsa la cercava en altres llocs o cases.
Desesperada, mal tinguda i desgraciada, algun cop apallissada, la dona va buscar refugi en altres braços, més amorosos i més amables. Va trobar ben proper, a un home de la seva edat, força equilibrat, tranquil i ben assenyat. El germà del seu home, l’Andreu i, que va ser l’amor de la seva vida. Mentre el Sergi, l’avi, cercava llits més esplendorosos, lluny de casa seva i feia viatges a l’estranger, la seva feina li permetia fer-ho. La seva dona i el seu germà, allitàvem junts en secret. Només, la pau era trencada, les contades ocasions que tornava, més que res per vendre algun tros de terra de la masia, i recollir diners per marxar. Sotamà, sempre les seves vendes eren adquirides pel seu germà, l’Andreu.
Mai va assabentar-se que tenia dues,
diguem-li filles, sempre anava eixelebrat per marxar, per manllevar nous llits
i nous amors. Quan ho va saber, quan derrotat i malat, va haver de tornar, sense
ni un duro a casa, devia pensar que havia estat en les poques ocasions, quan
tornava. Si ho sabia, no ho va dir. Poc després va morir i, la Lizzy i l’Andreu
van ser feliços i còmplices però, també van saber callar perquè les males
llengües sempre són a punt de enfonsar el prestigi i l’honor de la bona gent.
Van continuar el seu idil·li en silenci, sense aldarulls, tranquils i discrets,
com sempre havien estat. Mai la família va sospitar res del seu amors
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada