TANGO DELS ENAMORATS III

Ella no em va contestar,  però com una música celestial a les meves oïdes va arribar, tan senzill com el piular d’ocell, la seva dolça veu dient:

De tu risa leve
Que es como un cantar
Ella quieta mi herida
Todo, todo se olvida

Així dansàvem embadalits de nosaltres mateixos i allunyats de tothom, malgrat que estiguéssim rodejats de gent. No existia ningú més que nosaltres, l’altra gent només eren ombres que passaven pel nostre costat sense deixar cap mostra d’humana constància.

No vam adonar-nos que la gent abandonava la sala. No vam notar que el bandoneó, l’acordió, les guitarres i les violins ja no tocaven cap música. Tots els instruments musical eren callats i els músics també ens havien deixat sols. Era tal el seu perfum embriagador barrejat a la fina suor de la seva pell que els meus sentits van emborratxar-se, plens de desig.

Si a l’entrar la seva figura m’havia atret immediatament ara era embruixat com si una fada negra hagués fet un encanteri que ens obligava a dansar cada cop més. Després vaig saber que a ella va sentir el mateix.

Delerats per la passió, ofegats per la roba, sense poder parar, vam anar desprenent-nos de tot, fins a notar el frec de la pell amb la pell. Els nostre sentits eren perduts. Els nostres llavis es mossegaven devorats pel foc intern i el nostres cossos desitjaven l’explosió sexual final. Instants després alliberaven els nostres desigs lascius en un vell sofà d’un apartat.

Aquesta passió, aquest deliri quasi sense paraules, només les lletres dels tangos, va durar tres mesos. Vaig deixar passar diferents naus sense enrolar-me. Vivíem, l’un de l’aire que respirava l’altre. Els meus sentits i els meus pensaments eren captivats per l’Elena. Sí, Elena era el seu nom.

Ho vaig saber l’últim matí de la nostra passió. Al despertar-me vaig trobar una nota damunt del coixí. Només deia:

El meu marit em reclama.

Ets el meu amor.

Elena

Vaig embogir, vaig rodar perdut pels molls sense esmà. Em vaig emborratxar a consciència fins no saber qui era jo.  Finalment un contramestre em va trobar i em va embarcar. Vaig estar confinat en un cabina fins que vaig recobrar el seny.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur