TANGO DELS ENAMORATS II

Aquell matí de fa molts anys, havia desembarcat al port de Buenos Aires. Tenia un permís fins l’arribada d’una altra nau de la Companyia on havia de rellevar al maquinista. Vaig decidir aprofitar el temps per conèixer la capital i assabentar-me del millor barri de disbauxa.  Després de tant temps embarcat, el cos en demanava alguna cosa més important que descansar.

Vaig sopar lleugerament i vaig encaminar-me a una sala anomenada Bataclan que m’havien dit es trobava el millor i el pitjor de la societat del país. Buenos Aires m’encantava, tan semblant a Barcelona en alguna cosa, però amb un aire displicent com si el seu món fos més lliure.

A l’entrar l’aire sufocant de la sala i la gent va ser un fort cop que em va alterar completament. Per un moment l’ambient es va apoderar del meu cos i va embogir el meu cap. Les parelles ballaven com si fossin un sol cos que sap d’antuvi el ritme adient. En un apartat, vaig veure homes ballant amb homes, com diuen que havien estat els albors del ball.

Música, ballarins, fum de tabac, ferum de suor i olor de licor omplien l’aire del gran saló. De seguida vaig observar que hi havia gent de diferents procedències, Belles dames i elegants cavallers barrejats amb persones d’indole grollera i picaresca. Tal vegada, com jo un simple maquinista de navili. 

Fent una mirada d’observació la vaig veure asseguda amb un grup de dones que pels seus vestits indicava pertànyer a una certa categoria. Les nostres mirades van creuar-se i no vam poder separar-les com si un imant les hagués immobilitzat en el temps i l’espai. Era una dona jove, tal vegada d’un vint-i-dos anys, prima i ben vestida. La finesa del seu cos i la fermesa del seu pit va enamorar-me a l’instant. Vaig desitjar-la només al veure-la. Ella en mi devia veure un home uns pocs anys més gran, però ben format i fort. 

No podíem dominar les nostres mirades, simplement un simple i lleuger moviment de la meva mà i, la aquiescència dels seus negres ulls, ens van fer trobar-nos a la pista. Vaig agafar-la fort com si en això m’hi anés la vida. Dominant la seva cintura vaig adonar-me que era flexible com una canya de bambú. Ballava, marcava els passos  i el seu cos em seguia deixant-se dominar, però sempre sabent l’essència del següent moviment.

No vaig poder contenir-me absorbit per la lleugeresa gentil del seu cos i la música vaig mussitar, prop les seves orelles una cançó “porteña”:

El día que me quieras
La rosa que engalana
Se vestirá de fiesta
Con su mejor color.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur