Vaig
viure durant la meva joventut quasi sempre sol i quan veia grups de gent he
procurat allunyar-me. He tingut relacions més o menys esporàdiques, però curtes,
sempre en el moment de prendre la decisió final, com bon llop estepari, he fugit de tot compromís. He sabut viure en solitari
entremig de la gent.
He
donat en diverses vegades la volta al món, com a mariner, tant en navilis de
càrrega com de passatgers. He treballat en mil oficis diferents, a cap feina
m’he negat mai. La meva cultura, influïda per uns pares que creien que una
persona culta té molt més camí a fer en aquest món, és bastant amplia.
Posteriorment la experiència dels anys i els llocs viscuts m’ha fet completar-la
molt més.
Avui
aparcat a causa dels anys, convisc amb les bromes de la memòria. La solitud no
és cap problema per a mi. Ho sé, no hi
ha món més tranquil que el meu, en
alguna ocasió llaenço una pregunta a l’aire i sé la resposta: el silenci, que no pertorba els meus
pensaments.
Avui,
sol en la meva habitació, una les dèries que remouen les idees, de tant en
tant, he decidit mirar les antigues fotografies aplegades en una caixa de
cartró. Imatges que en el transcurs dels anys he guardat sense cap ordre, confiant sempre en la meva
memòria. N’he reservat alguna, i n’he
estripat altres, que potser no em
portaven els millors records. Ara, assegut a la taula, amb la caixa davant meu
he agafat aquesta fotografia d’una parella ballant un tango.
Un
lleuger record com si fos l’aroma d’un perfum ha reviscut els meus pensaments.
La memòria ha tornat a reviure certs instants. El meu cos ha tremolat,
indiferent a la meva voluntat, al
reviure aquells moments. Em pregunto a mi
mateix: D’on ha sortit aquest record quasi marcit al cap dels anys, quan
ja la vida fa propera la definitiva jubilació.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada