ÉS MILLOR RESTAR CALLAT I SEMBLAR BRÈTOL, QUE PARLAR I ACLARIR ELS DUBTES DEFINITIVAMENT. G. MARX

          2. TARDA FAMILIAR 

Jo m’esperava alguna cosa, com una bufetada o una mala paraula però abans que reaccionés, va replicar la meva filla.

¾     Homes! No serviu per a res! Com t’atreveixes a insultar a la mare, babau de merda. 

Aquelles paraules van ser com el detonar del soroll d’un petard quan explota. Vaig donar un altre cop de puny  a la taula i vaig respondre a la meva filla

¾     Tu Sònia, potser que callis i miris de fer alguna cosa més positiva a la teva vida que escalfar la cadira de la classe, pintar-te com una pepa i anar-te de “botellón” . Això, que li dieu ser modern! Saps com acaben  les cries com tu? Amb un marrec a la panxa. I aleshores que ho suportin els pares.

¾     Papa! - Va xisclar el Joanet, el meu fill petit. 

Aquell dia per una vegada en la meva vida vaig rascar el meu budell podrit de anys i anys de callar i, mirant-lo vaig acabar dient-li:

¾   De Messi, només n’hi ha un, i a tu de futbolista no t’hi veig cap futur. Estudia nano i potser faràs alguna cosa bona a la teva vida. 

Per acabar d’emmerdar la situació, ja prou tensa, només faltava el meu cunyat i la seva dona, la “madame” melindrosa. Ho era tant que sempre  semblava que estigués apunt de desmaiar-se. Com si mai a la vida hagués trencat un plat.

¾     Però merda seca!- em va insultar am els ulls vermells de sang. - Com t’atreveixes a recriminar res a la meva família si no tens on caure’t mort amb el teu sou del Banc i les maleïdes hores extres.

¾     Això, mateix Pere.- Vaig contestar-li.- Treballo al Banc i malgrat saber que vas en un cotxe car i tens una torre amb piscina i us n’aneu de vacances al Carib, mai t’he dit res. El que no sé és com pagaràs totes aquestes coses. Saps ben bé que els teus números rojos es tornen lluminosos i si no fos pel pare de la bleda de la teva dona estaríeu al carrer demanant almoina. Molts negocis i cap benefici, Només “fardar” i viure a costa dels altres. 

I després tot això, aldarull de gent cridant, alguna amenaça del meu cunyat. La meva sogra ajaguda al sofà. La meva dona fent-li ensumar aiguanaf.  El meu sogre no sé ben bé què va forfollar, i va marxar a fer la partida de cartes amb els seus amics. La cunyada “finolís” plorant desconsoladament a l’espatlla del seu malversador marit. La meva filla va tancar-se a  la seva habitació i el noi va marxar a jugar a futbol amb el seu equip. Total, per una vegada a la meva vida que vaig dir el que pensava! Ep! Això no és de cap manera ser brètol, només és simplement, dir la veritat i alliberar-se de tantes insolències i menyspreu. 

Observo el meu actual apartament: una minsa cuina menjador, una habitació amb un llit  i els serveis. Res més, però respiro alleugerit. Mai més callar i empassar-se tota la malvolença de tots. 

Sóc lliure!!! 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur