No sé d’on va sortir la idea. Segurament ho va comentar algun company de l’oficina. L’indret havia de ser al costat de la màquina del cafè. Feia poc temps que havia trencat amb la xicota de tota la vida. Estàvem a punt de casar-nos. Ens havíem conegut en el primer curs de carrera a la universitat. Els companys de classe en broma ens anomenaven els inseparables.
Han estat uns anys inoblidables en tot moment: Idees, pensaments, gustos i amor, van ser la nostra constant. Ja ens havíem presentat els respectius pares. Érem decidint quina havia de ser l’església del nostre casori. Això, era l’única cosa, on havia diferència de plantejament. Les famílies, sempre parlaven de que un matrimoni, sempre era un compromís més ferm, si es realitzava davant de l’altar. Però nosaltres, hauríem preferit un matrimoni civil.
Però, la Núria, va haver de fer un viatge als Estats Units. Va ser enviada com a representant de l’empresa a un congrés internacional. No sé què va passar-li, no ho entenc encara. Segons va escriure va ser un amor sobtat, va enamorar-se a primera vista. Sense conèixer a l’home, tampoc puc fer-me la idea de la causa. Tot plegat, va enviar-nos una carta de comiat a mi i, a la seva família. També, una altra, per la seva empresa. En resum, en arribar a Nueva York havia trobat l’amor de la seva vida i no pensava tornar.
Us ho imagineu, com vaig quedar. Completament enfonsat. Algun somriure mofeta dels amics - no, amics no és la paraula adient, tal vegada companys de treball - em feria l’ànima. Els copets de consol a l’espatlla del meu pare quan em deia: Què vols fer-hi, algunes persones són així, encara em cremaven més. Els petons i abraçades de la meva mare, obnubilaven la meva ment. Tot plegat, una greu depressió. Amb psicòlegs, reunions de grup i medicaments, poc a poc, molt lentament, vaig aconseguir redreçar la meva autoestima. Aquesta ha estat la meva situació, durant uns mesos.
Ja retornat al dia a dia va sortir el susdit comentari. Un dels companys de cafetera va parlar que a internet existia una web de cors trencats on es trobaven i comunicaven persones que, una vegada desfets els seus emparellaments, buscaven nous companys. Segons deia ell, havia trobat el seu cor bessó. No vaig ni obrir la boca, però encuriosit en arribar a casa, vaig buscar a l’ordinador, fins a trobar la pàgina.
Vaig mirar diferents perfils i, finalment vaig veure una noia, que semblava que els seus pensaments lligaven, amb les meves idees. Vam iniciar una sèrie de contactes, per correu electrònic, i va resultar que coincidíem en quasi tot.
Al cap de dues setmanes, vam decidir citar-nos per primera vegada. Vam decidir sopar en un conegut restaurant. Una rosa blanca havia de ser el nostre estendard de reconeixement. En entrar vaig adonar-me que a les taules, la majoria eren parelles i, en moltes lluïen flors de diferents colors. La meva mirada va recórrer les taules fins, a distingir-ne una amb una rosa blanca. La cabellera era rossa com m’havia dit i, havia observat en l’ordinador.
No era exactament el mateix que jo m’imaginava. Certament era ella, però una mica més gran del que deia la pàgina. Però, com que la diferència d’edat no era significativa, ni tampoc més gran que la meva, no vaig posar cap però. Ser més gran o més jove, no vol dir que no poguéssim ser feliços. De vegades la maduresa ensenya a viure millor.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada