Vam encetar una agradable conversació mentre sopàvem. Era molt agradable i alegre. El seu riure sonava, com a campanetes, que escampaven les meves negres idees. Quan vam acabar em va posar la mà damunt la meva i va dir-me:
¾
Crec
que podrem fer junts el camí.
¾ Jo també!- vaig contestar, ja que la nostra conversació havia estat molt divertida i entretinguda.
Vam
quedar per a una propera cita un altre vespre. Aquesta trobada va ser més
desinhibida. Vam parlar de les nostres vides i els nostres desitjos. Aquesta
vegada va ser la meva mà que es va posar sobre la seva. Quan va notar-la va
girar la seva i els nostres dits es van entrelligar. Quan vam sortir em va
passar el braç al voltant del meu i va preguntar-me:
¾ M’acompanyes a casa? Visc molt a prop. Els carrers són tan solitaris a aquesta hora.
Què podia fer? També tenia ganes d’abraçar-la i fer-li un petó. Això ho vam fer al portal. Tot seguit, la porta de casa seva s’obri i, ens va engolir plens de desitjos d’amor.
Han estat uns anys meravellosos. Hem compartit totalment la vida. Hem passat tardes i nits embarcats en la música de l’amor. Dies en que al acomiadar-nos pensàvem en les hores que mancaven per trobar-nos de nou. Ben bé, la nostra relació ha estat com viure en una presó d’amor. Hem recorregut acaronant els nostres cossos centenars de vegades. Hem estimat cada racó, cercant totes les gràcies i totes les nostres imperfeccions. El nostre amor ha estat complet. Fins arribar al cim de la passió.
Fins que un dia, per tot arriba un dia, la mateixa rutina de l’amor, repetit i repetit, una i altra vegada, ha fet que la gàbia d’or on vivíem es fes irrespirable. Hem decidit de mutu acord obrir la porta que ens empresonava. Com ocells alliberats hem volat a la recerca del món. Curiosament a l’acomiadar-nos hem entonat una mateixa frase que diu: Sí algun dia vols i, estem disponibles, potser podríem reiniciar, sense rancor, la nostra relació, com amics enamorats.
Avui
en sortir del treball casualment he ensopegat amb la Núria.
¾
Què
fas aquí? – he exclamat sorprès.
¾
Doncs
he tornat.
¾
No
estaves tan enamorada?
¾
Enlluernada,
podria dir. Però la llum poc a poc s’ha anat apaivagant. I tu, què has fet tot aquest temps?
¾ Estimar!- Ha estat la meva resposta.
Li he explicat sense embuts, tot, des del moment que em va abandonar, mentre preníem una beguda. Ens hem acomiadat donant-nos la mà com amics i, un lleuger petó a les galtes. Tenim els nostres números de telèfon.
Potser algun dia, tal vegada en una altra ocasió, els camins de la vida tenen moltes cruïlles i amb el temps, els anys, poden tornar a entrecreuar-se. Sense ser presoners de cap mena de presó.
Temps dirà si hem de retrobar el nostre amor. El primer amor dels humans, ha de ser per a nosaltres mateixos, sense ell no hi ha respecte possible. Estimar comença per estimar al teu propi jo i fer-ho extensiu als demès. Sense domini ni pertinença de cap mena.
L’amor mai ha de ser una presó.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada