En aquell temps jo valia molt, era una joveneta molt agraciada, i tenia un macarró ben parit. M’explotava, com exploten tots, però alguna vegada ens escoltava. Només em va dir: Qui són aquells? No et preocupis, nena i, treballa. D’ells, ja me n’ocupo jo. Després vaig saber que la policia havia trobat dos cadàvers sense caps, ni extremitats de cap mena.
I la vida va continuar fent voltes i les rodes del meu carro cada cop van ser més feixugues i enfangades. En el meu ofici, quan una dona és jove, val un preu; més gran, un altre; i finalment només, unes senzilles monedes.
Ara, ja soc força gran i, no tinc cap diner, ni atrec l’atenció de ningú. Espellofada, un xic bruta, vestida amb roba vella i esparracada, tibo d’un carret de compra d’un supermercat, en el que porto totes les meves pertinences. Jo mateixa faig una riota als meus pensaments, pertinences, torno a riure’m amb un so vell i cascat, que em fa estremir interiorment. Quatre rampoines velles i pudentes que ningú vol. El més valuós de tot és el meu gos, el Xei, vell i sec com jo i, sempre famolenc. Ell busca menjar, jo també, i en moltes ocasions, acabem repartint-nos el que trobem. Sí, en amigable camaraderia, asseguts en un banc del parc.
Aquesta nit amenaça pluja. Estic una mica desorientada. El taverner m’ha regalat una ampolla de vi i, l’alcohol, quan l’estomac és buit, produeix moltes cabòries. Observo al meu voltant, la mateixa cantonada i el mateix carreró, fosc i brut. Escolto crits d’auxili i, com una nit vaig fer jo. Sense pensar-m’ho, prenc la barra de ferro. que sempre porto al carretó. Hi ha molt mala gent pel carrer, tothom vol aprofitar-se de tothom, malgrat sigui d’una vella perduda. Amb el barrot de ferro, entro i observo l’escena. Em recorda tantes coses, viscudes, vistes o imaginades. Aquella noia soc jo, altre cop, i pego a dreta i esquerra, al dos fills de puta.
Pico amb tota la meva força, empesa més que res pel meu neguit i, el desig de fer mal. Noto la sang dels malparits violadors, que corre pel meu garrot fèrric, fins a mullar-me les mans. Un, queda estès a terra, l’altre, després de rebre algun cop fuig com un covard. El persegueixo. Aleshores, de sobte es gira, treu una pistola que portava amagada a la butxaca i dispara tres trets.
Caic a terra. El darrer que veig, és la sang del meu Xei que es barreja amb la meva. Caiguts els dos sobre la vorera. L’un al costat de l’altre, com si fóssim dos combatents d’una mateixa causa. Escolto, abans de marxar definitivament, una veu espantada que diu: Gràcies senyora!
Entre sanglots i plors, la veu s’apaga lentament a les meves oïdes. Tot s’ha acabat, no veig ni els reflexos dels llums blaus i vermelles del cotxe policial.
Era una nit de tempesta. Plovia.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada