Des del principi la història em va semblar força interessant. Crec haver llegit un cop el llibre. Em va costar d’entendre, potser per què era escrit en valencià antic. Malgrat la seva semblança amb el nostre idioma, em va ser difícil de desxifrar. Ara la meva ment, si així li poden dir, ha començat a maquinar el meu relat.
Un sopar en un castell, una sala gran, tot de menjar i beure, nobles, algun plebeu ben acomodat i servents. Taula principal, la senyora del castell. El senyor és absent guerrejant pels seus dominis i en algun d’altres. Poden ser, ben bé, uns comtes de segon ordre. Un religiós és assegut al costat de la senyora.
Un dels homes és el cavaller amant de la midon. Porta en la meva bossa com a mostra del seu amor, una penyora, que li va donar. Un simple cordonet del seu vestit, el qual acaronava la més intima i suau pell del seu formós cos.
Quasi
al final de l’àpat l’orgullós home es dirigeix, a un altre cavaller que està
molt enriolat amb el seus amics. Han arribat notícies a les seves orelles que li
vol prendre la seva dama. Tot arrogant li diu:
¾ Vaig prometre a la meva senyora que desafiaria, a combat a tota ultrança, un rei, un príncep o el major capità dels cristians. Per això et desafiu a tu, per què vegi la meva senyora la promesa complida. Juro matar-te i deixar-te vençut en combat i com traïdor.
La dama somriu plàcidament, però amb força complaença. Li agrada que els dos més eixerits gallets de la cort s’enfrontin pels seus favors. Encara més, ara, que l’espòs no hi és a la cort.
El
capellà amb un -si us plau- intenta calmar la situació, però sense deixar de
fer una queixalada a la bona cuixa de xai rostida que s’està menjant. Els
cavallers no li fan cas. Estan massa beguts i acalorats. A priori cap del dos vol
donar-se per vençut. Menys davant de la midon dels seus anhels. El capellà,
eixugant-se la boca amb el dors de la mà i empassant-se el darrer tros de carn,
crida als cavallers demanant-los:
¾ Prudència senyors! No taquem amb sang aquest agradable capvespre.
La
senyora que no es vol perdre la lluita dels dos mascles li posa la mà sobre la
màniga per que es calmi.
¾ Tot va bé!- li murmura a cau d’orella- Ens divertirem.
Un
dels cavallers que ha sentit remugar al religiós, i que no el pot veure se’l
mira i li diu:
¾ Fra! Calli que tots sabem les seves aventuretes. Que els hi dona a les majordones, el ciri sense foc.
I ja ho tenim tot. La senyora somrient sardònicament El capellà emprenyat. Els dos homes a punt de treure les espases. Els seus amics fent espai per la lluita. Els servents, portant més beguda. Tots mig ebris. Les dames de companyia entabanant a algun jove, amb qui passar la nit.
Tot, xerinola, gresca i tabola!!!
Ves per on, ja no he sabut que escriure més. Les idees se m’han escapolit!
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada