NIT DE TEMPESTA I

Sempre evitava passar per aquella cantonada propera al carreró que tant va significar a la meva vida. Quan era una noia jove, passava sovint pel lloc en el meu camí d’anada i tornada a casa. Sempre em feia una sensació d’esgarrifança i me’l mirava amb certa desconfiança. 

Havia nascut en el mateix barri i cap racó dels seus voltants em feia basarda. Quan era petita, m’acompanyava l’àvia, i jugava en la placeta propera.   

Però aquell vespre va ser diferent. Tornava de ballar de la discoteca. Anava, ho he dir, una mica engatada. Havia begut, com altres cops, amb les amigues. També després, quan ballava amb un noi que m’agradava. Per què no dir-ho tot, segurament havia exagerat un xic en tot, i tot va anar sumant. El noi, el riure amb les companyes, fer tabola i una mica d’herba. Ni cap disbarat, ni cap disbauxa, però el màxim d’alegre. Era jove i el món em somreia. Com moltes noies a la meva edat i situació. 

Havia acabat els estudis i havia trobat una feina que em plaïa en una oficina bancària. Tot en el meu món era  felicitat i, el nou xicot m’engrescava a més no poder. Segurament era massa, massa feliç, i no vaig adonar-me de dos nois, que en sortir de la “disco”, em seguien.  

Vaig escoltar els seus passos que, ràpids s’apropaven. Abans que pogués fer qualsevol oposició, em van agafar. En van ficar dins el carreró fosc i, vaig notar com m’arrancaven brutalment la roba. El cop que em van etzibar al cap, em va obviar de veure, ni sentir, el que em van fer. Segons el metge de la clínica, que em va atendre l’endemà, no van deixar cap cosa per malmetre. 

Vaig caure en una profunda depressió. No podia ni anar pel carrer. Tenia por de tot. Qualsevol persona que em digués alguna cosa, que em fregués un xic al passar o simplement em somrigués, feia que ràpidament em tanqués en mi mateixa i plorés. En el meu interior hi havia una por horrorosa que encara m’acovardia més. Tot el més negre que podia pensar, sempre era present dins meu. Quantes llàgrimes besades per dos galifardeus de mala mare!!! 

Amb la meva situació mental, a casa tampoc van saber ajudar-me. La mare, sempre amb els mateixos planys, a la boca: Pobre nena, què farà ara? O també: No et preocupis, no té cap importància, en uns anys ho veuràs diferent, potser fins i tot te n’oblidaràs. Sempre igual, acaronant-me el cap com si fos una nena petita, que ha trencat una joguina.  

El pare sempre emprenyat, semblava ben bé com si jo fos la causant de la malifeta. Recordo les seves frases que he portat sempre gravades en el cor: En el meu temps això no passava perquè les noies i, les dones, vestien com ha de ser. No com aneu ara, amb aquestes faldilles tan curtes i mig espitregades. O d’altres: Com que ho ensenyeu tot i us moveu com si fóssiu unes “pepas”, clar us passen aquestes coses. O per més dir, com disculpant-me: Molts homes, són simplement feres, sense cap mirament. 

Un dia ho vaig abandonar tot, la casa, els pares i els germans. Vaig desaparèixer completament, no volia escoltar plors ni raons de cap mena. Volia ser una nova dona. Ja que m’havien maltractat, pel camí del sexe, vaig decidir continuar-hi. Em vaig dedicar a la mala vida. Una vegada vaig trobar un home que em va dir: Veig que has continuat bellugant els malucs. El vaig reconèixer, i al seu amic també, eren els dos malparits que m’havien destrossat la vida.  

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur