Feia temps que volíem visitar aquella petita església quasi perduda del món.
L’edifici és situat dalt d’un promontori que domina la vall alta del Bastareny.
El paratge és solitari, ocasionalment passa alguna colla d’excursionistes durant els caps de setmana o de boletaires a la temporada. Abans d’arribar a l’església trobem una gran construcció en ruïnes que segurament fa molts anys havia estat una casa forta, que dominava i vigilava el pas de la vall de Broca, en direcció a la Cerdanya o al Pirineu. Un caminoi davalla vers a prop del salt de Murcarols. La panoràmica és esplèndida. El silenci és total només trencat pel cant dels ocells.
Per arribar a l’església s’ha de pujar una petita rampa per un sender fressat. En fer-ho s’han d’apartar les branques dels aranyons, de punxegudes pues i agredolç fruit. La porta d’accés a l’espai eclesial resta tancada, gràcies a una pedra que fa de tascó. Fa anys, potser segles, quan era l’església parroquial, aquest terreny va ser utilitzat com a cementiri dels fidels.
Hi ha constància de la seva existència des del segle X, en que s’esmenta en la documentació del gran monestir de Sant Llorenç. prop Bagà. L’any 961 el prevere Bell i altres marmessors del difunt Ava li donaren diferents possessions concretament cases, terres i horts.
L’aparença de l’edifici mostra els molts anys passats des de la seva construcció. Desgraciadament, no solament la decrepitud del temps, sinó la manca de civisme dels humans. Exteriorment. els murs, tret de la teulada, conserven una bona solidesa.
La porta del temple generalment és oberta. Aleshores, a l’entrar comença el nostre desori, al veure l’interior. No hi ha cap banc. Per la cendra del centre de l’estança endevinem que han estat utilitzats per escalfar-se.
De
les dues capelles laterals, obertes al mur han desaparegut els altars i també
qualsevol imatge que serveixi per saber a quin sant pregaven els feligresos.
L’altar principal també ha corregut el mateix destí que els seus dos companys.
Només queden les restes del peu, del que
havia estat l’altar principal.
Pensar que fa segles un mossèn aixecava l’hòstia consagrada i, la llum del sol al matí, que travessava la finestra de l’absis, mostrava el camí de la salvació de l’ànima als creients agenollats. L’absis, que tanca l’espai és senzill, sense cap floritura exterior, ni arcuacions cegues ni lesenes.
Curiosament la nostra exploració ens fa descobrir una pedra amb la marca d’una petjada. Hem sentit que hi diuen del peu de la Verge.
Conclusió:
Si fa més d’un miler d’anys uns homes van construir, amb força treball, un
edifici per a la salvació de l’ànima, per què no conservar-lo. He escoltat recentment,
que hi ha l’esperança d’una petita restauració.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada