Sempre he volgut tenir un animalet de companyia. Sí, un animaló és un gran al·licient per trencar la monotonia d’una vida solitària. He mirat en moltes pàgines de la xarxa, per trobar l’idoni per a mi. Finalment, m’he decidit per un que no trenqui el meu plaer màxim: el silenci.
Un gos borda i, em posa frenètic. Un gat miola i, em fa frisar. Un ocell xiula o canta sempre i, em neguiteja. Massa soroll, pel meu desig i, no parlem de les al·lèrgies. Amb les tortugues, sempre acabo ensopegant-me. A més, sempre a l’hivern desapareixen del tot. Els peixos, se’ls ha de canviar constantment l’aigua, sempre tenen el menjar surant i, no es deixen acaronar.
Demà espero la meva elecció.
Sé que està, al meu costat. Escolto un lleu soroll i, la guaito. Quieta, poc a poc, aixeca el seu cap. El seu cos és brillant, net i polit. Avança lentament i xiuxiueja, com un murmuri, un suau cant. Tanmateix, com si fos el cant de la sibil·la, que alerta del perill, als humans. Es posa dreta davant meu, movent el seu cos cadenciosament. Balla un xic més, mentre les seves aures s’obren, per prestar-me encara més atenció.
Els seus petits ulls, retrauen les membranes, per mirar-me més fixament. El cap es mou lentament, endavant i enrere. Els seus ulls, es claven en els meus. Ballo, també el seu mateix ritme, hipnotitzat per la seva mirada fixa i freda.
Xiula lentament i, comença a mostrar els seus ullals, plens de verí. El seu cos, vibrant, és cada cop més gran, més alt. Està preparant-se per a fer un ràpid moviment i enroscar-se al meu coll. Mentrestant, la seva boca, ja oberta, cerca com clavar-me els seus ullals enverinats.
Somico, la pressió comença a ser anguniosa. La seva fredor s’introdueix en el meu cos i em gela el cor. El seu insistent xiulet, em capgira i, els seus ulls fixos, sense parpelles, m’hipnotitzen.
Crido
espantat, ple d’angúnia i de submissió. Soc tan poca cosa davant, el seu poder
i la seva suggestió. Sento la seva mossegada cruel i desesperat, torno a
cridar.
Plorar, cridar, somicar, tremolar, tot és el mateix. La suor, regalima freda per la meva esquema. Poc a poc, no tinc ni esma de moure’m.
Desesperat faig un darrer bot. Pico fortament, amb els palmells de les mans, damunt el llit. Amb una estiregassada, estripo els llençols i, entre llàgrimes desperto.
Mai, em compraré una cobra com animal de companyia.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada