Quin goig! M’han dit que avui me’l presentaran. Per a mi aquest home ha estat una icona en tots els conceptes. Des de petit he admirat sempre la seva obra. Quina fortuna per a un simple periodista com jo, quasi acabat de sortir de l’acadèmia, poder conèixer un personatge tan famós. Així podré preguntar-li sobre la seva vida i els seus miracles.
Quan me’l presenten quedo estupefacte per la seva vestimenta. Malgrat tot la seva cara no ha canviat i, el seus bigotis emmelats són els mateixos de sempre, aquell vestit no li havia vist mai. Cobreix el seu cos amb una llarga toga grega, i al cap hi porta una boina de la nostra terra. Com sempre, la mà empunya el seu inseparable bastó, company de camins i, amenaça pels seus enemics.
Me’l
miro i, amb un somriure afalagador li faig la primera pregunta. La primera, de
les moltes que porto apuntades per a l’entrevista :
¾ Escolti senyor! Vostè creu en l’infern?
Indignat
m’increpa amb un gest prou evident del seu enuig:
¾ Com gosa! Puça entre les puces! Quan se’m dirigeixi m’ha de dir: Sereníssim! Que no li han explicat! Sinó, ja pot fotre el camp, que és molt gran i ample.
Acotant el cap, al veure el seu mal humor m’he dit: Mare meva i aquesta només és la primera. Cal prendre-s’ho amb calma.
Fent-li
una reverència d’acatament, he repetit la meva pregunta però ara amb un fil de
veu, no fos que s’enutgés. He mussitat.
¾
Sereníssim,
vostè que ho sap tot de la vida què li sembla l’infern.
¾ Xitxarel·lo! Parla amb veu més alta, que no et sento. Això no és un confessionari! Oh, cel de la terra! Quina gent! M’envien al més pardalet de tots els periodistes.
Adonant-me
de la seva dificultat d’oïda- l’edat no perdona- torno a formular-li, però amb
veu més alta.
¾ Sereníssim, vostè que ho sap tot de la vida què li sembla l’infern.
Ha
fet una cara d’espant i, aixecant-se sobtadament a menys de dos dits de la meva
cara ha exclamat emprenyat.
¾ Escarabat de merda! Salamandra de bassa pudenta! A què venen aquests crits? Que es pensa que soc sord! Si no fos que em trobo dèbil, li donaria una plantofada!
Tira
violentament la cadira per terra i, recolzat en el bastó fuig esperitat pel
passadís cridant:
¾ Fermí! Fermí! Em volen assassinar.
Escolto
la veu del seu guardaespatlles, alt, ferm i gros que diu:
¾
On,
Excel·lència?
¾
A
la meva habitació! A la meva habitació! El periodista de mal pèl!
¾ Ja vaig! Ja vaig!- crida el Fermí.- Ja l’arreplegaré jo, aquest desgraciat.
Em veig perdut. Aquell gegantesc home ha de posseir una força increïble. Jo més aviat soc primet i tendre. Què fer?
Ho he vist ben clar, només tinc una solució: la finestra. Malgrat siguin tres pisos d’alçada. M’he guardat la llibreta dels apunts a la butxaca i sense pensar-m’ho més he saltat.
Ranquejant he corregut fins el cotxe aparcat una cantonada més enllà. Em pregunto: podré fer-li un altre dia l’entrevista.
Ja ho sabeu, el periodisme és porta a la sang.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada