LA GUITARRA

 Ja veieu què soc: simplement una guitarra. Vaig néixer de la unió, d’un mestre “luthier” i la mare naturalesa. L’home, va posar l’art, com a llavor, amb la seva destresa. Ella, les fustes de mil arbres escollits. Ell, va modelar el meu cos donant-li mil gràcies físiques. Ella va oferir-me com a regal, la sonoritat. El do de l’ànima interna que transforma els sentiments en música.

Vaig fer els primers passos terrenals, gràcies a l’amor d’un home jove, que es va empenyorar per posseir-me. Junts i innocents, vam caminar fins a saber entonar les primeres paraules de l’amor humà. 

Acompanyant la seva veu, millor dit embellint-la, vam saber com dir dolces  paraules a les amigues. També vaig ser partícip de vetllades d’amistat amb companys i companyes. 

Fins que un any, finida l’època del romanticisme i, ja de temps casat, vaig ser la nova companya del seu fill adolescent. Aleshores, vaig brindar el meu cos als sentits més increïbles dels homes. 

La vida amb aquest nou amo va ser tota plena de passió. El seu grapeig brutal a les meves cordes va arrencar-me passions i notes que no coneixia. Va portar-me al paroxisme per la ruta de la seva execrable agressivitat. Fins arribar al més allà.  El meu cos va esquinçar-se ple de sentiments no explicables, fins i tot, brutals. Encara recordo, amb enyorança, com ressonava el meu cos portat pels cops de la seva ràbia existencial. Un matinada, després una nit farcida de drogues i alcohol, completament nu, em va fer notar la seva bestialitat. Fins a arribar al darrer udol del llop. 

Fins que un dia, traïdor, com són tots els mals homes, va abandonar-me de la manera més execrable: total, per tretze monedes. Vaig servir, com a arres de canvi, per la compra d’una nova companya elèctrica. Podia, almenys així s’ho pensava, fer destacar més els seus crits bestials. Amb ell, vaig conèixer la passió embogida al màxim. Vaig sentir la meva ànima enfangar-se en el pecat. 

No va acabar aquí el meu periple vital. Una monja em va manllevar en uns encants. Em va acariciar, va reparar la meva figura, i em va donar una nova vida. Durant anys vaig acompanyar-la en vetllades de reflexió espiritual, amb altres monges i, amb dones, que com a mi, les misèries humanes havien extraviat. 

Actualment, amb les cordes desafinades i deslluïdes les meves carns, reposo en un magatzem de vell. Escolto unes passes i veig una noia jove que em mira, s’apropa encuriosida, m’acarona, toca suaument les meves cordes i em diu:

¾    Vella guitarra, seràs la meva amiga i companya. Juntes, tocarem i cantarem belles romances. 

Miquel Pujol Mur