Estava tot tranquil, al sofà ben assegut, mirant la caixa dels babau, quan de sobte un piii- piii, va sorgir, com avís del telèfon. Ràpidament, com a bon xicot, el vaig obrir. Una veu dolça, massa dolça hi tot, més del que és habitual en ella, em va prevenir. Va parlar d’una volada. Vaig entendre que em pretenia embolicar. Així va ser. El que va sortir, va ser el que us llegiré a continuació, si la vergonya no m’ofega la veu.
Atrapat al zoo, la nit he passat
Ai mare! Quina por he tingut
Xiulava la serp caragolant-se
Reien les hienes dins el seu pudent racó
Jo, dalt de l’arbre amagat, tremolava
De sobte entre mil sorolls nocturns
Una potent llum reviscolava
Amunt i avall cercava, jo no sé ben bé què
Girava i girava buscant entre els matolls
Un lladre que un tresor amagava?
No! Enmig del camí ho vaig veure
Per entre les pedres neguitós caminava
Amb les pinces davant i el ganxo enardit
Corria esparverat un gegantesc escorpí
Ai mare! Quina por he tingut.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada